Selecció d’articles, pròlegs…

Afrontar l’arcà:

de la ciència al poema; del misteri als reptes

La segregació del coneixement en compartiments estancs, sota ciments de factura infranquejable o rere mirades receloses i de cua d’ull és –i deixant de banda judicis personals- una realitat sens dubte relativament recent. Ens bastarà escalfar les palles del bressol de la cultura occidental per constatar que, en temps dels nostres clàssics, d’entre les nou divinitats que propiciaven inspiració al poeta –aquest ésser que ara, per alguna erràtica i errònia raó, sovint encotillen com a persona “de lletres”-, dues d’elles, Polímnia i Urània, s’erigien, respectivament, com a protectores de les arts de la geometria i l’astronomia… Sí: les lleis naturals com a deus d’aigua per al nous poemes; l’artifici de la paraula a frec del progrés de la ciència. I ara, preguntem-nos: en la postmodernitat on naveguem, què ha relegat als àmbits de l’excepció –per bé que no encara del tot insòlita- la poesia d’inspiració, de factura, d’arrel científica, quan la música, la pintura, la història han seguit contaminant –o amarant, perquè del contacte n’han resultat obres extraordinàries- la poesia? “Per què ha de deixar un home de ser estudiós, creient, ritualista, abans de començar a pintar, a rimar, a compondre música, i per què, si és enèrgic i capaç, ha de renunciar a tots els elements del poder?” ja escrivia el poeta W. B. Yeats a principis del XX. I la seva pregunta és d’una vigència que, si encara avui no ens inquieta, ho hauria de fer.

Assistim, des de fa massa generacions, a la profusió d’uns dissenys curriculars que promouen una fractura precoç del coneixement entre els ciutadans en període formatiu. La manca d’estímuls, de riquesa de continguts, d’incentius abocats a promoure el gust per al coneixement global (l’art, la ciència, la història, la política i tota la literatura que se’n nodreix) pot desembocar en una especialització al servei d’un utilitarisme de migrada transcendència, a cotes d’analfabetisme emmascarat de difícil reconducció i amb emmirallaments socials i culturals empobridors. Qui tindrà, llavors, les eines per gaudir dels avenços de la ciència, per extreure’n l’ensenyament humanista, la dimensió estètica, la vocació de transversalitat? I qui en farà literatura? És, crec, d’una evidència aclaparadora que no estem formant les grans dones ni els grans homes de cultura del nostre futur més proper: negar, amb la inútil i falsa dicotomia ciència-humanisme, l’estreta dependència –amb el seu constant i dinàmic nodriment- dels diversos àmbits del coneixement és l’error més flagrant del nostre sistema educatiu. Hem d’ignorar que el text fundacional de la física, el llarg poema De rerum natura, l’escriví Lucreci amb hexàmetres apassionats? O que La Divina Comèdia fou escrita per Dante Alighieri des d’un coneixement profund de la cosmologia del seu temps i, per tant, des d’un meravellament davant el progrés científic? O que l’obra de Dalí assolí la genialitat portant a les teles la revolució que per a la ciència suposaren les teories de la física quàntica o el descobriment de la doble hèlix del DNA?

Des de la pregonesa del temps, la poesia sacseja el lector amb una rara combinatòria d’intuïció, raó i revelació, les tres vies de coneixement que, segons David Jou, físic i poeta, ens duen a explorar la realitat. I, en essència, es nodreix de tot el que ens inquieta, de totes les idees que desvetllen noves polifonies del món. A la llum del coneixement científic la poesia pot explorar llenguatges i conceptes torbadors, pot obrir insòlites vies de pensament i gaudi sensorial, pot desafiar, amb noves preguntes, les respostes que el progrés científic i tecnològic emet per esvair els atàvics misteris del món. Cap cultura, cap llengua hauria de restar al marge d’aquest esclat constant de nous territoris creatius fruit de la interrelació entre ciència i escriptura. Ans el contrari, hauria de desvetllar-ne la fascinació incentivant, sense fractures, la curiositat envers el coneixement global.

La literatura catalana contemporània compta, malgrat que la llista sigui relativament curta, amb autors de poesia científica d’una vàlua indiscutible. El físic David Jou n’és el referent més clar i de més projecció internacional, i la seva obra (recollida, en la seva vessant científica, en el volum “L’èxtasi i el càlcul”) ha estat traduïda a diversos idiomes i constitueix un model originalíssim i excepcional de com la ciència pot transcendir els cenacles de la comunitat científica per esdevenir material sensible que interroga i que es revolta. Llegim-ne alguns fragments, com aquest, que parteix de la sorpresa d’haver trobat una resposta plausible al procés d’evolució biològica:

Que tot i això la vida pugi,

que inventi foscament nuclis, simbiosis,

fulles, urpes, nervis, ales, ulls, cervells,

només a base de provar i de morir, de provar i de morir,

que de mica en mica vagi conquerint tot el planeta,

fa que n’oblidem l’afonia i la derrota

i la vegem cantar, cantar, cantar,

com si estigués volent-nos dir, amb la cançó, alguna cosa.

O aquest, que reflexiona sobre un dels avenços més intrigants de la cosmologia i la física moderna: la formulació de la matèria fosca com a entitat necessària a l’hora d’explicar la forma i la dinàmica del nostre univers.

I vam inventar matèria fosca com qui inventa un amor:

una atracció permanent de cossos secrets,

invisibles entre la llum,

poderosament indefugibles.

A Jou l’acompanyen, en l’aventura de poetitzar la ciència o d’impregnar el versos de càlculs, teories o esquelets de carboni, poetes com Josep Perelló, Assumpció Forcada o Anna Aguilar-Amat. De Perelló, professor de física, en llegim, per exemple, aquests versos, que duen implícita la reflexió sobre l’àmbit d’acció de l’atzar i el determinisme en els diversos estrats de la matèria viva:

Les decisions que prenc depenen d’una 

electricitat atzarosa que rega el meu cervell. 

Una idea és una garlanda de llums sota el crani. 

La meva llibertat de pensament és un mer joc entre neurones.

De Forcada, biòloga de formació, en destaco la següent estrofa, que parteix, per donar explicació a una ruptura amorosa, de la teoria tectònica de plaques, que explica la formació i evolució dels continents i els oceans sobre el mantell fluid de la Terra:

L’amor, que era un sol continent,

en fragmentar-se, va deixar-nos

com continents a la deriva

que tenen, en els records, la mateixa flora,

els mateixos estrats,

testimonis fidels d’un temps feliç.

Per altra banda, l’obra d’Anna Aguilar-Amat, especialista en lingüística i informàtica, compta amb nombrosos poemes de factura científica immersos -amb desinhibició, naturalitat discursiva i rigor- en el mar del seu univers poètic. La predilecció de l’autora pel tractament poètic de la geometria fractal proposada pel matemàtic Mandelbrot pot deixar pas, en altres composicions, a girs sensibles inesperats inspirats en propietats físiques de l’aire:

Avui, un programa infantil, m’ha recordat,

o potser m’ha ensenyat, com volen els avions.

Per la forma de l’ala, l’aire que passa per damunt

és més veloç, i així, té menys pressió que l’aire que 

hi ha a sota.

Si jo fes que els meus braços tinguessin dalt i baix

i pogués córrer molt per la vora del mar i de

les coses flonges, volaria on tu ets.

I acabaré aquest breu -i per força incomplet- repàs al panorama poètico-científic català amb un dels principals paradigmes d’autor compromès amb una concepció global de l’ésser humà arrelada al més profund dels corrents humanistes del segle XX: el del bioquímic, poeta i assagista Alfred Giner Sorolla (Vinaròs, 1919-2005). Valgui’ns aquests versos per reivindicar, de nou, la natura complementària de ciència i investigació poètica a l’hora d’afrontar els neguits de la nostra cultura, de la nostra espècie, davant la sempre aclaparadora i desafiant immensitat de l’existir.

por sentim

d’aquest misteri,

d’afrontar l’arcà,

d’univers i vida,

com més cercat

més s’esvaeix;

mentre fórmules i àtoms

vodevils dansen

de ciència,

d’història.

Joan Duran i Ferrer

Sitges, febrer de 2011

. . .

Presentació del poemari “Cloc!”, d’August Bover

Com si d’alçar un teló es tractés, l’autor de “Cloc!”, l’amic poeta August Bover, ens convoca a la lectura, al recital, a la performance, del seu darrer poemari. Que comenci, doncs, l’espectacle dels seus mots! Un espectacle coral, polièdric, tornassolat com una demostració, com un tour de force de les potencialitats de la llengua en genèric i del català com a paradigma d’un patrimoni cultural, vivencial, intel·lectual, que també pot ser juganer, esbojarrat, carnavaler, en un cos a cos amb la sobrietat i l’essencialitat. I perquè el poeta així ho proclama, que s’encenguin, avui, tots els focus que han d’il·luminar l’escena del poema; que es revesteixi, amb tot l’espectre de colors, la poesia; que la més alta creació artística –i, per tant, suggestiva- del llenguatge esclati amb tots els vèrtex, les cares, els volums del seu com i del seu per què. I és que el fenomen poètic en majúscules és el que no menysté cap dels seus recursos a l’hora de commoure el lector; ans al contrari, és el que dota el mitjà –l’estructura del vers, el ritme, la rima, l’exuberància del llenguatge-, i l’essència de la idea que transmet i l’emotivitat del seu missatge de la mateixa centralitat i nivells d’exigència. I fins aquí l’introit, el preludi de la funció. L’escena que segueix l’emmarcarà el zenital delator que il·lumina i ens presenta el poeta.

En aquest “Cloc!” que ja sorprèn des d’un títol que revoluciona, n’estem segurs, els volums amb qui comparteix veïnatge a les grises prestatgeries, August Bover se’ns apareix com el més hàbil dels prestidigitadors. Com l’home dels quatre asos a la màniga: el trèvol brillant d’una vida d’intel·lectual entregat, per professió i vocació, a la llengua catalana; la pica incisiva de la lectura voraç, intel·ligent i crítica de la tradició poètica (la barroca, sobretot, que és la gran desconeguda) que ens ha dut fins on som ara; el diamant d’una trajectòria com a poeta ric en matisos i obert a noves fórmules i, finalment, el cor encès del treballador de les paraules obstinat a posar-se traves, a exigir-se, i lliurat a l’acte de creació, que parteix del buit d’un full en blanc i de la matèria primera del so i el significat. Les il·lusions que ens presenta des de les bambolines de “Cloc!” són els 33 poemes que, com el colom que surt del no-res d’un barret o el mocador que se li esmuny, fugint-li, de les mans, traspassen els límits de l’actor per sorprendre’ns i habitar-nos la intimitat, l’enginy, l’emotivitat, per ells mateixos. De forma autònoma, sí. I lliure. Vet aquí la generositat del creador i la paradoxa, la grandesa de l’art: que és sempre del comú!

I mutació: baixa la intensitat del zenital i puja la dels focus que il·luminen els ginys, les capses, les espases, les cordes… L’escena, el món, és ja dels poemes. Ara, l’espectador actiu, participatiu, el lector que anhela el nostre poeta, haurà de forcejar amb els versos per acabar-s’hi, irremediablement, embadalint. Com si d’una corrua de disfresses es tractés, l’espectador de “Cloc!” presenciarà les exòtiques danses de la primera vocal foragitant de la pista les seves quatre companyes; o l’escapisme dels monosíl·labs, que fugiran del diccionari per coreografiar, solitaris, dalt l’empostissat; o la mascarada de rimes impossibles exhibint sarcàstiques la seva porpra; o el transformisme dels gentilicis i la contradansa de les os obertes i les os trancades. I tot pautat pel rigor del cap de pista, que ha estructurat el llibre en 11capítols de noms tant suggerents com “El palíndrom del nostre primer pare”, “Aparences i semblances”, “Vindicació del guionet” o “La formació de paraules”, tots ells il·lustrats per qui, sens dubte, ha estat el millor ajudant de direcció que el poeta hauria pogut triar a l’hora de dur a escena el seu darrer espectacle de mots: en Pere Capellà Simó. L’artista de la imatge, de traç segur i volums vivíssims, volàtils, ha estintolat amb màscares, rictus, personatges, cossos impossibles, esperpents i sensualitats les imatges que els poemes engendren. Tota una lliçó de sinergies al servei de la creació total.

Darrera la càmera negra que emmarca l’espai escènic de l’obra que presentem i presenciem s’hi amaga l’obrador, el taller, el camerino de l’artista, replet de pólvores, jocs de miralls i caixes amb doble fons. És l’habitacle de les lectures que l’acompanyen i, per què no, li afaiçonen l’estil (penso, en aquest cas, en la tradició del trobadors, en Jaume Roig i el seu “Espill”, en Pere Quart i la seva “Tirallonga de monosíl·labs”, en el Rector de Vallfogona o en l’Espriu de les “Cançons d’Ariadna”), i el magatzem d’utillatge d’on hi ha recuperat les directrius d’una forma ben insòlita d’escriure poemes: la literatura potencial. Acotació necessària: el taller de literatura potencial fou fundat l’any 1960 per escriptors i matemàtics francesos impulsats, tots ells, per l’afany de crear noves obres usant tècniques de l’anomenada escriptura limitada, on conceptes matemàtics com la restricció (que en literatura podrà ser semàntica, fonètica o combinatòria, per exemple) s’apliquen sobre el material propi dels versos: les paraules, amb la finalitat de descobrir noves possibilitats i, per tant, potencialitats de la literatura. Final de l’acotació i del tour a través de les entranyes del teatre. I ara sí, darrera escena de la funció:

El poeta bat el bastiment de la darrera porta del seu vodevil de poemes. L’execució de l’obra ha estat complexa: era precís excel·lir en la tècnica de quadrar al segon l’entrada pel lateral dels accents al lloc precís del vers, i travessar la porta del diftong que es resisteix per no topar amb l’amant escàpol de la pròpia exigència. Però sobretot calia modular el gest, afinar la cadència, dosificar l’emoció, escollir a cada poema la màscara adequada i dotar-la, des de l’artifici de la paraula, de la dicció reveladora i l’emotivitat del sentit. En el número final, el prestidigitador, desafiant la sòlida natura de l’acer, encadena aquestes dues anelles. I es fa el fosc. I cau el teló a ritme d’aplaudiments.

Joan Duran i Ferrer

La Cava del Retiro, 15 de maig de 2011

. . .

QUE EL LÍMIT CONTINUA

Una lectura de “Temps de Sibil·les” de Màrius Sampere

Hi ha una remor obscura que engendra més llum; i un soroll de fons críptic, secret, que esberla l’univers amb claredats de xiscle. I hi ha els versos de Màrius Sampere, i aquesta veu de demiürg, i la paraula abans de déu. Intuïció, revelació, transcripció de l’oracle d’una sibil·la embriagada d’alfabets extrems: la poesia de Sampere beu d’aquests destil·lats que només abasten els qui violen –violentant-los- els límits:

El silenci provocat

desperta noves paraules,

crida! (ens crida).

És fent callar el món, que les paraules poden dir els sentits que hi fluctuaven abans del soroll eixordador del costum i la cultura. És forçant aquesta segona, aquesta tercera, aquesta il·limitada progressió de gènesis que és la poesia de Màrius Sampere, que els significats del món es multipliquen. Però dominar l’entramat de forces que blinden els ciments de la realitat dogmàtica reclama un esforç, un domini del mall, que és només a l’abast dels poetes d’una talla com la de Sampere: de creadors agosarats, rotunds, extrems, que aniquilant l’univers, el pes del món, s’immolen en benefici dels versos que salven i engendren:

Calleu tots, que no puc sentir

el gong que em van portar

els missatgers del regne

de les desaparicions.

Aquests fragments de poema, que, com el que segueix, emanen del llibre “Temps de Sibil·les” -una preciosa perla negra recollida al volum d’obra inèdita “La ciutat submergida”-, no recalquen altre delit que el d’imposar destrucció: primer, per recordar el tacte d’allò primigeni i immutable (la terra, la dona, la farina, el zero, per dir-ho amb icones del món samperià) i, després, per bastir revelació i plaer de reinventar:

Tens la punta dels dits molla

de la suor de la terra,

xupa! (els jerarques

ja ho fan), xupa i comprovaràs

oh elixir prodigiós,

que bo, que bo és

el gust de l’extermini.

Com en tota l’obra de Màrius Sampere, el morter que fixa els maons de les noves idees no és altre que l’argamassa d’elements primitius que senyoregen l’espai un cop arrasada la creació: fang, pols, llum, fosca i, com proclama el poeta, la verticalitat, aquesta epifania de dos sentits que, com l’escala dels àngels, li obre la possibilitat d’ascendir al cel, de descendir fins a l’infern (els propis o els eterns) i la d’encarar-se, a mig camí, amb déu per a interrogar-lo, anul·lar-lo o proclamar-lo:

La comunicació dels orígens

s’alterna. Sabem, doncs ens expulsen

de la tenebra abdominal. Però no transgredim

cap llei. Déu ja era això, els ossos

reunits, la pasta enganxosa, la farina

feta ànima i sensació: el plaer

de ser pols.

I què construeix el poeta-poema? Quin compendi de lleis proposa per al seu univers paral·lel? Doncs, potser, quelcom semblant a l’amor entre contraris, a l’espai de magnetisme entre pols oposats que adés s’atrauen i adés es repel·len (o és que la poesia no era paraula en tensió?): Amb la presència / esdevé la inexistència; Ben senzill: vida i mort, / ou i amagar l’ou. Quanta vastitud per a una sola soledat –la del lector, la del propi creador-!; a quanta orfenesa ens convida (o ens condemna?) el poeta! I quina potencialitat, quina obertura aquest relegar-nos, poema rere poema, al zero

Per veure que els set botxins es relleven,

que els instruments s’enfonsen

en la zona més íntima,

que els salvadors t’abandonen,

que tot això tan injust és el límit.

Que el límit continua.

Fora del temps, florim, estenguem frondositats arrelades a la intempèrie existencial que aquests poemes invoquen. Confonguem-nos amb el demiürg i creem, parlem (Plaer de dir, d’adorar l’indefinible. / Interpretar!, vet aquí / l’únic domini): arbres, homes, certeses, móns… de nou per a la dalla de Màrius Sampere.

Joan Duran i Ferrer

Sitges, tardor de 2010.

. . .

MONTSERRAT RODÉS. LA MATÈRIA NECESSÀRIA

El poeta Blai Bonet ens deixà una proclama: “He nat just per a saber. | Per això no vull que m’ensenyin | a calumniar la matèria de les coses”. I Montserrat Rodés, la poeta de l’enigma, l’escriptora que exhibeix els cantells i les rugositats de la paraula nua, en recupera, llibre a llibre, l’essència: que el vers respecti la puresa, cruel o manyaga, de cada síl·laba; que n’arrenqui els vernissos perquè cada paraula, en singular, pugui emetre la seva sentor més íntima. A cada pàgina, Rodés és més a frec del primitivisme de l’art, del que no calumnia sinó que respecta i es posiciona al servei del llenguatge i de la pedra.

Els lectors d’Interlínia, de Deleàtur, hem après dels seus ressons interns que el poema ha de ser el primer gest d’auxili del llenguatge. El més sincer i descarnat. El de traç més necessari. El dels pigments primaris (de sang, d’atzabeja) de qui escurça a cada grafia impresa tots els mil·lennis que ens separen dels primers que transformaren, respectant-ne l’essència, en art la matèria.

Si la immunitat biològica ens lliga a les primeres formes de vida, les Immnunitats de Rodés ens connecten violentament amb el nostre subconscient. La poeta ens parla d’ànima, d’enigma, de símbol, i, com Espriu, desatén els complexos i les robes. Només així el poema pot ser un revulsiu, un contrapunt a la quotidianitat, un mirall que no aturi el reflex en la visió pulcra i només representativa del costum, sinó que en descobreixi, també, i en disseccioni, els processos interns. Que en faci aflorar la veritat. I si aquesta resulta críptica, difícil, que no sucumbeixi a l’ofici de polir.

Necessitem la Rodés. Les paraules també. Hi ha massa narcòtics i maquillatges, tant en qui escriu com en un registre del llenguatge avesat a no mostrar totes les seves potencialitats. De la Montserrat, Dolors Miquel n’ha dit: “és com si busqués trobar en la mateixa paraula allò que la paraula, pel seu ús, es nega de vegades a dir”. Em quedo amb la inquietud de la Montserrat per un voler escoltar i reproduir tots els crits de les paraules; per atribuir-ne un a cada batec orgànic de la nostra realitat. La resta, marqueu-ho amb un deleàtur: Podria ser suprimit.

Joan Duran i Ferrer

Sitges, primavera de 2008

. . .

EL SITGES DELS POETES

Les imatges, les olors, el tacte i totes les sensacions que un lloc, un fet, una persona o un poble ens provoquen o ens evoquen són la matèria amb què es forja la nostra consciència, la nostra memòria personal i col·lectiva, el pòsit que ens defineix i ens fa irrepetibles. Tant per a definir la nostra faceta interna com per a comunicar-la i, així i necessàriament, arrodonir-la, ens són imprescindibles les paraules. Perquè alguna cosa pugui arribar a ser completament, perquè pugui ser pensada, descrita, recordada, o evocada, ens cal, ni que sigui en algun moment, associar-hi una paraula. Tots els edificis del nostre món particular i col·lectiu s’aixequen apuntalats per les paraules.

El llenguatge és la matèria primera dels poetes. L’art, que intenta transformar els materials per posar-los al servei de l’emoció i la suggerència, es val d’elements que, amb o sense un significat evident previ, -com els sons, el color, la pedra o les paraules-, prenen, de la mà de qui se’n serveix, noves dimensions que comuniquen provoquen. Perquè si un lector, o el públic d’una audició, o qui es passeja davant d’una escultura, no arriba a sentir alguna cosa semblant al plaer, al rebuig, a la saviesa, a la placidesa o a la revolta, per posar uns pocs exemples, l’acte comunicatiu indeslligable del fet artístic queda per força amputat.

L’art de la poesia, amb la paraula com a única arma possible i jugant amb la funció poètica del llenguatge, les figures retòriques, el ritme i les sonoritats de les síl·labes, i la potencialitat de significats i de noves possibilitats evocadores d’una combinació de paraules, crea móns i transforma realitats. És a dir: recrea, retorna les coses al seu gènesi particular i n’és el motor generador de nous reflexos.

La gent i el paisatge que tenim a tocar s’han lliurat a plaer a l’impuls de capbussar-se en el vòrtex de la poètica. Preguntem-nos, sinó, quants Sitges no s’han recreat amb els colors, els sons i les connotacions de les paraules. Han estat molts els poetes que s’han sentit, en algun moment de la seva trajectòria o bé de forma constant, atrapats pel magnetisme del nostre poble, i en molts aspectes és gràcies a ells i elles, a l’univers de mots que han teixit prenent com a pauta el microcosmos sitgetà, que la paraula Sitges ens remet, avui, a unes idees i uns sentiments. I és que escriure sobre el paisatge de Sitges ha permès als poetes crear-ne un altre reflex. Parlar de la seva gent, ha suposat atorgar-ne nous perfils. Evocar les seves festes ha enriquit en significança les velles costums. En definitiva, el Sitges dels poetes és aquest aiguabarreig evocador que ha anat conformant, al llarg del temps, l’atmosfera simbòlica –i elevada a mite a través de les pàgines-, on ens movem i que tenim com a patrimoni.

Sitges, potser com a expressió de la seva singularitat, té una tradició poètica pròpia. D’aquesta, en són senyera grans autors com Trinitat Catasús i Salvador Soler i Forment, poetes d’una obra enfocada, en gran part, a cantar –i, per tant, a recrear- el paisatge i les costums del nostre poble, i dels quals en són hereus directes poetes contemporanis com Dolors Lligadas, Josep M. Soler, Toni Pañella, Lali Vergés, Maria de Frederic o Dolors Juan. D’una generació posterior, poetes com David Jou i Vinyet Panyella, d’una vasta i molt reconeguda obra literària, han dedicat part de les seves creacions a enriquir el patrimoni poètic de Sitges, sabent assimilar les poètiques que els han precedit i desvetllant-ne noves i sorprenents possibilitats. En tota aquesta tradició, les pàgines de l’Eco de Sitges hi ha tingut un paper decisiu: l’han acollit, l’han difós i han permès que assolís un públic que va més enllà de l’àmbit dels llibres.

Però perquè el sistema literari d’un poble sigui ric i polièdric i pugui, alhora, assolir les cotes d’excel·lència més elevades, l’alta literatura ha de conviure i saber dialogar amb l’expressió popular. La tradició sitgetana és, en aquest sentit, un referent: el corpus poètic folklòric –dels versos dels balls amb parlaments fins als versots satírics-, les lletres de goigs o de festeig dels patronatges locals, o les composicions que han donat veu a les caramelles, representen un substrat sense el qual seria difícil la floració de projectes poètics d’ambició literària intel·lectualitzada, genuïnament sitgetans però, alhora, cabdals i significatius en la globalitat de la cultura catalana.

I no només els poetes nascuts a Sitges han sentit la necessitat de recrear-lo. Noms imprescindibles de la literatura en català, com Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner o J.V. Foix, han contribuït de forma decisiva en la construcció del Sitges poètic que tenim l’oportunitat de desvetllar a cada un dels versos que ens han deixat. Aquestes creacions, unides al corpus literari dels poetes sitgetans, de segur serviran de fonament per a noves poètiques i nous Sitges encara possibles.

Joan Duran i Ferrer

Sitges, primavera de 2008.

. . .

SOBRETOT, CREU-TE

Pròleg al llibre “No et puc dir res”, de Laia Noguera 

Per què el poema no pot obviar cap veritat? “Ho miro tot/com si aquest tot/pogués mirar-se”, escrius, sabent-te esclava i alhora més lliure que ningú dins l’espai que ha bastit aquest correlat universal dels poetes. O és que potser el poema podria existir sense ambicionar la idea d’aquest tot, encara que sigui per incendiar-s’hi, només, amb la guspira o el miratge?

Serà d’una retòrica gratuïta que et posi de manifest, manllevant-te alguns versos d’aquest No et puc dir res, que dus tatuada la poètica al teu món. Tant que, de bones a primeres, me l’apropes instal·lant-me en la ironia que et serveix per distanciar-t’hi, ja des del títol que engloba el poemari, per obligar-nos, a tu i a mi, a fer-te d’espectadors. Com si juguessis a confondre la fragmentació de la teva veu i el desmembrament del món que l’ha d’escoltar: “Per molt que te m’acosti, no hi seràs”, i encetes així l’hora dels poetes que no demanen permís, que no s’excusen davant de ningú a l’hora de forçar els panys i entrar per esmicolar, raptar i recompondre.

Prou que avises, en començar, que es perden els camins. I què? La planura no és feta per a nosaltres. Si no haguessis caigut, si no t’haguessis deixat els ossos a qualsevol cos oblidat, si no haguessis confós mirall i miratge, qui t’hauria descobert el fer-se sang? De què, de qui, et vindria el mestratge per desentendre’t “del domini dels senyals d’artifici”? Hi ha uns versos que bé podrien resumir-te i evidenciar-te en aquest estadi inicial de contradicció i incomoditat, que encendrien el fogall per a l’incendi que fas avançar amb el llibre; uns versos necessàriament desolats, perquè saben situar-se enmig dels pols oposats que carreguen els creadors de la força que els hem d’exigir:

Hi ha una muralla

que et resguarda de tu,

la camisa de força que t’abraça.

Jo, entre el fugir-me i l’escorcollar-me, he intentat acompanyar-te en el viatge provocador i he menjat de les veces que ens ofereixes a cada poema. No són fàcils de digerir, les teves descripcions d’orfebre, ni d’esquivar el vòrtex que implantes als llocs on governa el poema, on els detalls brutals del costum, on el que era banal, anecdòtic, circumstancial, ara xucla i és la nova gravetat. No és en va, per exemple, que ens encaris amb el poema “Coses més greus”: tens assumida la teva funció i fas que la llengua l’executi. Qüestionant-te i qüestionant, exposant les eines de què t’has de servir per construir-te malgrat partir del “no sabràs com anomenar la por”, ens menes a les certeses que no podem sinó compartir.

Com en una eucaristia de nosaltres mateixos, els teus poemes m’obliguen a autoafirmar-me (si no, per què m’imposes aquest “No et fiïs mai de mots/que no surtin de tu”?), a créixer, com tu, dels “fantasmes que et feies/petits, i ho són tot” perquè m’adoni que és aquest sentir-se orfe i únic custodiador de les pròpies mentides i restes del naufragi, el que ens empeny a la recerca de la veritat. I amb un gest d’intrusisme i alhora de generositat, violentes el meu jo lector i el vols fer partícip de la dificultat d’assolir-se; i ens proposes l’exercici del poema, aquest que no pot obviar cap veritat i que vol combregar del tot, dels valors absoluts, de la idea. I ens l’acostes mitjançant la pràctica de l’amor, de l’amor redemptor, i que és l’altra vessant, als teus propòsits, d’aquesta veritat última que ens “netegi del fàstic/acumulat.”

A un jove poeta se li acostuma a exigir que assumeixi riscos. Satisfer-los únicament amb la forma, amb l’artifici, seria una estafa i tu ho saps. En aquest poemari hi reivindiques no només un corpus estètic i un tractament del llenguatge personalíssim, sinó que t’arrisques i et posiciones sense miraments a favor d’una autenticitat i d’una puresa sàvia que va més enllà del fet poètic, i que, amb una intel·ligència inusual, l’utilitza com a metàfora, com no podria ser d’altra manera sent el recurs expressiu que et pertany. A l’estil dels místics de tots els temps, en aquest llibre l’amor és alguna cosa més que amor, l’ordre dels sons al poema és la voluntat d’unir-se a un ordre superior, els accidents de la natura són l’instrument per a copsar-ne la idea en majúscules. I per ascendir, per arraconar el xivarri, t’ho has jugat tot a una carta: has triat la poesia, transfigurar-t’hi i ser el poema que no renuncia a res. Per sort,

Tens un dir clar

perquè hi ha unes paraules

que es recorden de tu.

Creu-t’ho: has escrit un poemari que transcorre el viatge difícil que va de la ruptura amb tot a la conciliació amb tot el que és de veritat. Intueixo, sabent-te com et sé gràcies a l’obra que ens dónes, que No et puc dir res versifica, també, el trajecte que has traçat per arribar a enfundar-te al guant de la poètica que t’ha de guiar en els propers llibres. Manllevant-te de nou i apropiant-me de versos que també vull per a mi, és l’única peça del vestuari que, segur, mai t’acabarà fent nosa, com a poeta i com a Laia, que necessàriament han de ser, com ja són, dos indestriables.

Joan Duran i Ferrer

Sitges, tardor de 2006

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s