Crítiques, pròlegs

Del pròleg al poemari “Zoòtrop”, per David Jou (1998)

“Revolta, voluntat de coneixement i d’imaginació, afany de construcció… A més, les imatges, en el context dels poemes a què pertanyen, acompleixen el seu vigorós objectiu de presentar un doble sentit de l’espai: el de l’univers (que és també el de la vastitud del mar) i el de la ciutat (que és també, en algunes parts d’aquest llibre, el de l’amor), doble espai que el poeta vol conquerir i habitar.”

“Tinguem present, finalment, la joventut de l’autor -que frega tot just els vint anys- la qual confereix al llibre els valors afegits de la sorpresa pel seu caràcter madur, en el concepte i la forma, i de l’expectació que ens suscita el futur de la seva veu poètica. Em plau que el premi Miquel Martí i Pol hagi servit, un cop més, per descobrir un poeta que té coses a dir i que sap com dir-les, i que corri amb gust el risc d’assenyalar el futur.”

.

Del pròleg al poemari “Kore”, per Vinyet Panyella (2001)

“El jo literari de Joan Duran, per més que ell mateix n’atorga claus i raonaments en els proemis que encapçalen els seus poemaris, reposa sobre un fonament conceptual voluntàriament desert de la immediatesa descriptiva i del referent explícit. Desert de paisatges, desert de traces de camins. Nu, com el dibuix i la pintura que sovint acompanya la seva obra.”

“A Kore s’han esborrat, potser per sempre, les superfícies paisatgístiques, les carenes, les platges. Tot resta ocult, en un paisatge existent, latent, però submergit, només visible amb els ulls de la ment – diria en Foix- i únicament capaç de ser transmès amb el trenat de la construcció precisa i dràstica de les idees que engendra la seva singular dicció poètica. En el context de la poesia jove i novíssima, Joan Duran ha estat una irrupció sense estralls. Potent, però amb la contundència d’una acció retardada amb càmera lenta per mostrar-ne fins els més lleus moviments. Així la seva dicció:  molt personal, concisa, transparent com un vidre des de la simplicitat de les paraules i complexa com l’estructura polimòrfica del cristall.”

“Des del desig de l’alteritat, desert de paisatges, el poeta ha construït l’univers que li pertany: el del seu únic mirall.”

.

Del pròleg al poemari “Nix”, per Hèctor Bofill (2003)

“Assistir al moment en el qual un artista troba la seva pròpia veu és tot un privilegi i no hi ha cap dubte que, amb Nix, Joan Duran, ha arribat a aquest moment de plenitud. No estic afirmant que Nix sigui un encert major que els seus anteriors llibres, Zoòtrop (1998) i Kore (2001), llibres plens de talent, amb alguns salts perfectes, i en els quals s’hi desenvolupa una de les poètiques més interessants d’entre la jove poesia catalana que conec. No. El que provo de suggerir és que en Nix comença a irrompre l’autor Joan Duran que deixarà la seva inconfusible empresta.”

“Com a simple lector que sóc, només amb la legitimitat d’haver intentat recórrer els tortuosos espadats de la creació ¾però no pas investit ni de l’àuria ni dels coneixements del crític ni del ressenyista¾ em sembla reconèixer en Duran un dels últims representants en l’estirp d’aquells que creuen en la superioritat de determinats projectes artístics, en vectors d’acer que travessen les aigües convulses de la quotidianitat i de les idees estètiques rebaixades a un garbuix de conspiracions d’ascensió social i de sobresous per a pagar la hipoteca, i que, contra la frivolitat i la xerrameca basada en referències d’oïda, no es desencoratgen a l’hora d’aprofundir en la tradició per destil·lar-ne un bàlsam personal i innovador.”

.

De l’article crític “Noves veus”, de Susanna Rafart (Avui, 23 de setembre de 2004).

“El jove bioquímic dóna amb Nix la clau d’una poesia entesa com un artefacte entre poesia i ciència, amb una pulcritud despullada provinent d’una idea molt racionalitzada dels mites i, sobretot, d’una convicció profunda del que ha de cercar l’art en el territori tempestuós del segle XXI”

.

Del pròleg al poemari “Domèstica veritat”, per Antoni Clapés (2006)

“Aquest llibre que el lector té a les mans, i que va resultar just guanyador de la darrera convocatòria del Premi Màrius Torres, és el quart que publica l’autor i representa no solament la consolidació de Duran com una de les veus noves més rigoroses i vigoroses de la poesia catalana d’aquest començament de segle, sinó una revisió crítica de les correnties de l’experiència i del realisme, feta amb gran intel·ligència. Duran n’ha dut a terme una lectura profunda per, finalment, alliberar-se’n a través d’una escriptura que manté un lleu pòsit d’aquestes tradicions però que evita el miratge de la mimesi amb una calculada tensió entre la mirada i l’objecte de la mirada. És així com es construeix el discurs de la poesia de la contemporaneïtat.”

“Una poesia de foc, ardent, en la qual el lector s’hi reconeixerà emmirallat en el dolor i l’angoixa més íntims: una veritat que és fidel al batec intern del llibre i que alena en cada vers de cada poema que constitueixen aquesta esplèndida i domèstica veritat.”

.

De l’article crític “Avesats al regust de l’abisme”, per D. Sam Abrams (Tendències. El mundo, 22 de juny de 2007)

“Espero que la publicació d’aquest quart poemari de Joan Duran i Ferrer atregui l’atenció de tots cap a l’obra original, vital i inquieta del jove autor. Ja seria hora perquè tal com afirma, amb raó, Antoni Clapés en el seu pròleg, es tracta d’una “de les veus més rigoroses i vigoroses de la poesia catalana d’aquest començament de segle”.”

“Duran combina elements de la tradició literària més ortodoxa amb elements del llenguatge personal de l’autor. Així la seva llengua poètica es converteix en una eina molt matisada, enèrgica i sorprenent.”

.

Del pròleg al poemari “Natural delit”, per Josep Ma Sala-Valldaura (2010)

“Joan Duran sap que, per a reflectir la complexa realitat, la poesia ha d’habitar al caire de la desproporció, dins l’emoció màxima i més primària i en l’equilibri més desnivellat. Tanmateix, per tal de posar-ho de manifest, els seus versos no utilitzen els trencaments més abruptes ni els ritmes més bruscos, sinó que fonamenten la força expressiva –emotiva, però també racional– sobre un reguitzell de conceptes de camps ben distints, un seguit d’associacions semàntiques lliures i una estructura equilibrada per la sintaxi i el ritme.”

“Ara, aquest sitgetà de 1978, home de teatre i doctor en biomedicina, ha obtingut el premi Miquel Àngel Riera amb Natural delit, un llibre que amplia el seu cabal poètic i el de la poesia catalana contemporània. I ho fa pel marge poc freqüentat de la poesia que lliga la transcendència del nostre ésser amb la fragilitat i la petitesa del nostre estar. El lector farà bé de passejar-hi sense pressa i d’aturar-s’hi tot sovint: a cada lectura, el llibre creix.”

.

De la presentació del poemari “Natural delit” a l’Espai Mallorca de Barcelona, per Lluís Calvo (2010)

“Duran forma part d’aquest to del nou apocalipsi poètic, que ve d’un capgirament que ja va preveure Nietszche amb lucidesa. La foscor d’algunes de les imatges de Duran enllaça amb el món torturat del rock, sobretot del gòtic i del metall més extrem. De Bauhaus a Cannibal Corpse. La inversió s’ha materialitzat. Si abans Mefistòfil era el revers ara és l’heroi. Hem agafat el Faust de Goethe i l’hem posat cap per avall. Però Duran no és un poeta nihilista, em sembla a mi. Sinó que mostra de manera honesta el caos com a pas previ per a qualsevol reconstrucció. L’esbós de la qual anirem veient a mesura que avança el llibre.”

.

De l’article crític “Natural delit”, per Teresa Costa-Gramunt (L’Eco de Sitges, 21 de gener de 2011)

“El testimoni de Duran resta apuntat a Natural delit, un llibre de maduresa que ho és tant personal com artística, ja que el poeta hi fa un sòlid pas endavant”.

.

De l’article crític “Els silencis de Déu”, per Jordi Rourera (Diari de Balears, 8 de gener de 2011)

“Ara, amb Natural delit, Joan Duran assoleix un equilibri gairebé perfecte entre quatre fonts primordials de sentit: la connotació universal de paraules i imatges, la referència literària i la intertextualitat —bíblica, sobretot—, el seu codi privat —treballat llibre a llibre i sovint extret del món de la biologia— i, finalment, el codi intern del llibre, que enriqueix i redefineix la lectura dels poemes presos d’un en un en inserir-los dins d’una estructura superior.”

“Veiem les fulles de l’arbre. I tot i que les arrels són ben visibles, la fondària on arriben ens és desconeguda. Però aquesta també és una obra agraïda, plena de troballes i versos memorables. L’obra major —rica i complexa—d’un poeta segur del seu art.”

.

Del pròleg al poemari “Extrema llum”, per Cèlia Sànchez-Mústich (2014)

“Tinc la sensació que els teus poemes parlen de tot allò que el lector vulgui que parlin. Els uns voldran que parlin de l’amor, del record, de la derrota; altres del desig, del temps, de l’esperança; altres de la incertesa, la inclemència, la bellesa o la mort. Però aquests noms, tots veritat, hi són transmutats en un camí envers (o des de) l’origen del mot, els coàguls de sal a l’origen del mot. Un camí on els residus, runes, excedents adquireixen categoria de pilars, òrgans vitals, clímaxs. I on no hi ha més guia que l’ossada de la llum.”

“I és això el que els teus poemes fan, perquè tot i que “costa unir polpa i pell, buit i llavor/tacte i distància, desordre i llum” ho aconsegueixen introduint-se, també, com un ens minúscul, en el cos de la realitat, i esdevenen al mateix temps exploradors, explorats (“aigua dins l’aigua”, “temps dins del teu temps”), i coàguls que ens fascinen en dissoldre’s al contacte d’imatges salobres i fresques, tan belles com agitadores.”

.

De l’article crític “L’extrema llum de Joan Duran”, per Carles Camps Mundó (Digital de cultura Núvol, 2014)

“Un llibre de poemes que, com tots els llibres de poesia reeixits, convida a parlar del fet poètic. Extrema llum és l’escenificació lírica de l’etapa central de l’experiència de la poesia, la de la consecució de la maduresa en la contínua busca d’un llenguatge propi no funcional que porta el poeta a aquella destresa retòrica que li fa pensar, o encara millor, que li fa experimentar la sensació exaltada i exultant que les paraules, les seves paraules de sempre, ara tan treballades, tan conegudes, tan sentides, ja el coneixen prou per expressar-lo més intensament si les lliura a la llibertat expressiva. Una sensació, sí, només, però ¡quina sensació! La que sent el poeta quan diu: Agonia de brànquies, d’ulls, / al ras del paviment encès: / s’arremolina el temps / en concèntriques aiguades / d’escata. I en cada ofec blavís, / la mort inspira, udola, plou, / renta la sang, clou els llavis / i ho torna tot a la paraula. Mort i resurrecció en el llenguatge. Com en deia Valente, això és “experiència de la poesia” i no pas “poesia de l’experiència”, en la qual el llenguatge és funcional, funcionarial, d’atestat i prou. (…) El llenguatge del poema ha de ser “fundacional”, que és el que demana la poesia per ser-ho. El poema és una experiència viscuda “en” el llenguatge i no pas descrita “amb” el llenguatge, i aquest llenguatge del poeta ha de “fundar” una visió, una dicció, prèvia a qualsevol “moralitat”, que és la manera de mirar poètica.”

“El poeta d’Extrema llum barreja amb singular habilitat els versos —com deia Valéry— “donats pels déus” i aquells altres fruit del treball d’atrapar la inspiració que els primers ofereixen. Sí, Duran barreja amb facilitat versos ràpidament comprensibles, contundents imatges físiques que ens atenyen sense complicacions hermenèutiques, amb idees abstractes servides per versos que ens obliguen a la interpretació, i aquesta mescla la fa amb una gran naturalitat, sense que cap dificultat retòrica en trenqui la successió. ¡Una destresa admirable!”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s