Antologia personal

foto-22.jpg

EXTREMA LLUM

Lleida: col·lecció La Suda, Pagès Editors, 2014

. . .

Creta, I

Quantes vegades haurem de tornar,

entre els silencis que separen les paraules,

a l’escullera de Creta. Perquè tem l’oblit,

la sal també s’arrapa a les bocanes del sexe

i la vella olor del mar, del cabell, ens penetra,

des de l’altre costat del temps, fins a la saba

i la sang, l’alga i el nèctar. Aliens a la llum,

despleguem de nou, i ara, l’illa en els mapes,

entre punt i principi, i en la latència del fil

que espera una mà al caire del laberint.

. . .

Variacions sobre la matèria. L’aigua, I

S’asseca la saliva sobre el sexe blau

del migdia. Entre els colors urgents

d’aquesta llum, estén, obre una rasa

enllà dels cossos. I gosa vessar-hi

el breu destí de l’aigua que s’aferra

a la nostra despulla. Detura la terra

abans de la pendent. O aboca’m

a l’erosió al·lucinada de l’abisme.

. . .

Variacions sobre l’espai i el temps, I

Ressegueix la veta dels meus noms

oblidats. Hi ha la mudesa mineral,

esperant, al jaciment del cos

que t’obro, que dreço amb blaus

com una rada cap a tu. Solca’m,

ondula’m, esculpeix l’espadat,

els líquens, la verdor constant,

amb la saliva d’alguna mort

expulsada pels corrents: algues,

màcules de vernís, la fusta

estellada del temps, esquelets

de calç per retornar significats

a la sorra crivellada pels silencis.

Callades naus als ports del llavi:

entre nosaltres, baules, suor i sal,

i el temps mort d’unes paraules.

. . .

Variacions sobre l’espai i el temps, IV

Quan sentis sobre el pit

la mar, la saó constant

de la sal com la plomada,

escriuràs que naixem just

per agregar i sedimentar

en la vasta ingravidesa

de l’onada; en l’estricta

buidor d’una extinció

entre rebels, contràries

presències blaves. Cases

de sorra que l’aigua desfà

sota el pes incert del blanc:

ondula la llum, la matèria

cavalca i es plega el sentit

del temps: sota petjades

de flors, no res; les coses

juguen a no ser, corren

a salvar-se, enrunen

el poema i marquen,

en la sorrenca realitat

del món, els camins

inversos als de la mort.

. . .

Variacions sobre la llum

Aquesta tarda en lloc de no ser,

en lloc d’un temps sense paraula

quan trenca la llum damunt meu;

aquesta tarda en lloc del no-res,

tan èbria d’enrunar-se i escriure’s

al revers dels teus dibuixos

o al llom d’una aigua obscura

i desordenada. Aquesta tarda

que s’agita en els mordents

de la pell, que t’assaja unes ales

per al buit, que crema en noms

impacients i em desterra de tu,

que m’anul·la en tu, que respira

en el zenit d’una sembra de llum

indiferent i que ara ens encara

a aquest no ser de les ales,

a l’etern no ser d’una pell,

al cel de la meva paraula

que descriu, sola, inexacta,

aquesta tarda en què oblidem

que som si alhora ens extingim.

. . .

. . .

NATURAL DELIT

Port de Pollença, Mallorca: Edicions del Salobre, 2010

. . .

BENAURATS ELS QUI CREUEN EN L’HELI

que ha de salvar tots els globus de la fira.

Jo he vist com els somnis perdien l’alçada

i gravitaven als patis polits dels orfenats;

com la humitat corcava el sucre rosa del cotó

i tornaven, inexactes i buits, els trens de l’exili;

com el verdet revestia el plàstic dels aneguets,

com ens raptaven les portes giratòries de l’aeroport

i el vol ens duia a terminals on la guerra oblida,

a les cintes transportadores, les joguines dels nens

que han de poblar, a casa, la nostra habitació

de Bagdad, de Gernika i Sarajevo, on ser feliços

i poder-ho creure sense mai haver vist.

. . .

AVUI SERÀS AMB MI AL PARADÍS

del poema. Amb tots els expulsats

que ens encaren a la vida, com la sang

pinta jardins de falguera sobre el blanc

pur d’un llot de dentifrici. Neteja bé

el raspall, escup, esbandeix la mà del pare

que aixeca el teu cadàver sobre els caps

d’aquesta multitud. Per ell seràs el déu

que crida per què m’has abandonat, amb gust

de clor a la boca i bracejant sense suro

a la piscina. L’aigua abraça els pinzells,

s’impregna de l’ànima dels teus esbossos

de camins. Ara, descalçant-se, entrarà

per ofegar-se amb tu al lloc sagrat

que deien que està escrit al poema.

. . .

AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.

Era estiu i buscàvem els caus

de formigues amb l’esquer

del pa. Xiu-xiu feia, recordo.

Ara dic que entre llengua i dents

l’aire m’articulava, prenyant,

el primer de tots els significats

que després em serien possibles.

Res d’això, però, seria digne

d’un poema si no hagués llegit

d’uns versos de Pinkhas Sadé

que Déu no parla als homes

sinó amb dues paraules.

La primera és amor, diu.

D’aquell temps, però, jo només

en recordo el xiu-xiu. O també

que la fi, llavors, era domèstica,

vagament infantil, d’orina

i pols com la matèria d’un déu

pronunciant-me que obrís la mà:

s’hi enfilava l’insecte, bell, sagrat,

cridat a ser pel pa i la paraula,

tant se val si per amor o xiu-xiu,

mentre la carn dels dits, en tenalla,

discriminava mort i carícia

d’entre dues formes de dir pressió.

La primera és amor, deia el poeta.

I la segona, mort, ens conclou.

. . .

AL NOSTRE TERCER DIA ALGÚ

haurà esborrat ja les empremtes

de la calç, l’àmbit d’un sediment,

l’harmonia greixosa del record,

els cossos i les seves sincronies

de la llera dels miralls i de l’aigüera.

Sempre un cabell, però, s’arrela

als meandres d’un raspall, encara

que al matí s’arribi al buit de l’aixeta

i un regne de sal ens perdi, densos,

sota la roba dolça i farta dels deltes.

Les armes, rebels, mai es fan netes

i puden amb la sentor de les coses

que s’incrusten als llocs de la por.

Torna-hi. Potser haurà baixat al carrer

l’últim dels estigmes: l’ampolla rosa

d’amoníac o aquesta resurrecció

també per encetar. O el sexe que s’oblida.

O el llit que ens callava la història

i que ara batega, profund, i profetitza

amb les formes grogoses de l’amor.

. . .

VÉS I TU FES IGUAL QUE LES PARAULES

al joc invertebrat d’un parc de nens

i gronxadors. Plastidecors amaga

cors -i un batec blavís inunda el món-.

Les síl·labes també xisclen per por

de morir. I es prenen tresors de vidre,

es llancen pinassa als ulls, s’estiren

pels botons de la bata; ploren, deixen

conques de sal sobre la pols vermella

del vers i la galta. Vull anar on vas

perquè tot se’t reveli. La sentor

de saliva, de residu d’amor,

de vida en el líquid que encartona

la roba al lloc del sexe, és el secret

que acostumo als silencis: a l’asfalt,

un rastre de cautxú predica el desert

d’alguna fugida; pendolant,

el gronxador diu l’última embranzida

d’abans que et cridéssim, petita, a sopar.

El món parla amb crit de nadó que els grans

ofeguem i amaguem a la brossa;

amb un goig fonedís, subterrani.

Deixa’m venir amb tu, fes-me lligar

articles i noms i adjectius per no

separar les paraules. Per blindar

escorrenties. Fem-ho prement els dits

entre si, com un niu d’ocell amb les mans.

Que no ens fugin les veritats senzilles,

aquoses, pel pes darrer de la vida.

. . .

AVUI ES COMPLEIX AQUESTA ESCRIPTURA

que et juga al fons de la butxaca; polida, gris, amiga

dels estigmes –una fulla d’olivera, la branca d’ullastre,

la pinassa- d’aquesta primavera mental. T’enduus a casa

els àlbums de collage, de cera, i el passat tanca l’escola

amb el ciment que segella, fresc, alguna tomba a Israel.

Enfonsa la mà a la bata, remou la vida i agafa la pedra

com la filla d’un mort. Portem-la a la taula dels versos:

que hi torni la pols que som i que ara cobreix els mots

perquè no fugin dels ulls de déu. Deixa que vinguin a mi

els dissabtes d’estiu, l’ànima de les paraules antigues,

el ritual d’aferrar els cossos a la memòria immòbil

de la terra. La noia jueva em lapida amb traç lent,

apilant pedretes a mida del palmell. Ja sóc el poema

crescut en l’espera, la veritat que aprendràs a llegir

quan serà tard per si ho goséssim comprendre.

. . .

. . .

DOMÈSTICA VERITAT

Lleida: Pagès Editors, 2007

. . .

QUADERN D’ESTIU

La mort em put a tija de boixac,

a esgarrinxada i mans verdoses

de collir la infància i la mort,

les coses com l’ordi i el cel.

Hi ha un mateix utillatge

per ambdós escenaris,

i la memòria corona

com la pell olivàcia del malalt

surt i s’acomiada a la finestra

de l’oli que unta la pell

d’un nen arribat de la platja.

Tinc l’edat del teu groc

i el teu verd de morta

que llaurava llits d’hospital

i dormia a deshora,

i suava com el pa a la pallissa

i collia les coses del cos

fent farcell amb els llençols.

A tu la mort i a mi la vida

ens put a tija de boixac,

a l’estiu tibant de cel

i a la treva de l’aigua

dels préssecs de secà.

De la mà del pare

veníem del teu record

i de veure com l’avi

filtrava el gas-oil

amb l’embut i una mitja

quan la mare, llavors,

senzilla, va plorar-te

mentre seguia depilant-se.

Hi ha un segar d’arrel

en tot això. I un tornar-hi

a contrapèl quan els talls

esberlen amb força de part.

Filtrem l’olor ferotge

dels plecs de l’estiu, de les coses,

passem sedàs i n’omplo farcells

del llençol que t’amortalla,

del llençol que em lligaves

per sota les aixelles

i el tibaves amunt

ensenyant-me a caminar.

Amunt, com qui pesa amb la romana

el primer record de mi,

el del braç de la mort

redreçant-me l’espatlla

com l’aigua fa turgents

les tiges del boixac.

. . .

CRÒNICA

Ens cordem amb el silenci

amb què es segellen els pactes

amb déu. Cada botó

atrinxerat a la frontera

que separa països en guerra

i dos blaus marcant territoris

de mar perdent-se en els cossos,

envellint-nos amb la festa

de les algues i els alcohols

de naufragis antics,

de quan l’amor salpava

als tròpics del nou món

i volia erosionar-te

amb l’evangeli de la pell,

explorar-te els quilòmetres,

saquejar-te peus i braç

i endur-se’n de tu l’exvot

i la cera que incendia

el temple i els murs

d’un temps que els arqueòlegs

voldran que transcorri

més lent que nosaltres,

i més polit i a coberta,

quan ja la roba segella

i els vernissos oculten

el que hem estat en la cesura

imperfecta, breu, feliç,

de dues vides que es maten.

. . .

DRAMATIS PERSONAE

Dels qui dormen amb mi,

qui s’empolvora amb magnesi,

qui diu la lletania dels turmells,

de les mans i la sola de cuir,

qui dóna els òvuls obrint-se

en un anunci per paraules,

qui n’és el receptacle,

qui fa aquesta sinapsi

i enllesteix la contorsió,

qui lloga el cos i la xarxa,

qui vessa l’endorfina,

qui, dels qui dormen amb mi,

que mig es mata,

qui qüestiona la rellevància

de la fi, el traçat de l’electro

al sismògraf del llit,

qui, que no surt als mapes,

tampoc, ni a la grafia

que la humitat treu al sostre

d’on bascula aquest trapezi

i el si caic no caic,

i es dóna a un cos estrany

amb la mateixa obscenitat

amb què els dits avesats

d’alguna funcionària

clouran, com callen els sexes,

els ulls dels meus morts?

. . .

NADAL DE 2003

Primer fou la roba i les sabates,

camises de pa d’àngel plegades

i una bossa al rebedor

de la vida. Sovint calen objectes

per comprendre, i noms i profecies

en ones d’ultrasons o bombejant

hormones, a la vida. Hi havia roba

estesa al taulell d’un quiròfan

i l’infraroig que l’escalfava,

tot abans que tu vinguessis.

. . .

GEOGRAFIA

Si, per exemple, els teus núvols són grocs

i verd el sol i taronja els seus afluents,

i sempre estrangers els èlitres que oculten

l’estiu de les coses, què vols fer-hi:

un tròpic de blaus, meridians de fruita

en rengles, mars d’aigua vessada a taula,

continents secrets, ocults, sota el puré; tens

per exemple, rosa l’antàrtida, pèrsia

mutilada en retalls, huracans d’aniversari,

translacions de malabar, excessos al delta,

violeta la consigna que m’obliga a callar

si el món et canta a les mans i un desglaç

vermell n’aflora amb els vicis nostres

dels versos i els narcòtics. Què vols fer-hi

si els teus núvols són grocs, i verd el sol,

de fira la jungla i el nil un toll d’aquarel·la,

si ningú ni el món et dirà mai la veritat.

. . .

AMOR

Avui et plouré d’oripell.

Et veig als ulls el bivac

d’inflorescències d’atzavara

que dormen com clavades

als capçals de cada platja,

i aquest poble que es bada

al mar, després que plogui,

amb terboleses de semen

des dels torrents. L’or,

les deixalles, tot m’ho dones,

i els mobles vells que la gent,

quan marxa d’aquest lloc,

deixa a l’embat d’altres vides.

Hi ha aquest trànsit d’objectes

quan ens fem el suïcida

que desballesta al portal

les seves quatre pertinences:

se’n diu amor, d’això, que t’entra

als ulls i la salabror hi espurneja.

Tot això m’ha dit.

I que avui et plouré d’oripell.

. . .

. . .

NIX

Tarragona: Arola Editors, 2004

. . .

Estil

La sirena que navega

burxa,

cava

un fenell,

una glena perquè escriguis

quins rails i qui pentina

els sargits amb vies mortes.

. . .

El fil d’Ariadna

I

Qui no hi entra para

i fa girar el poema

arran dels peus.

Endevina quan és temps

de fer el niu

i desa-ho tot

a la butxaca,

allà

que l’últim vers

s’empassi l’ham

del primer

i vagi amb tu

que et fas l’ocell

i burxes l’ull

de les esferes.

III

El teu cabell llarguíssim,

el fil que et surt de dins,

el camí a l’atzar

d’inici i de final

a l’espera de la mà

que llisqui diademes,

dilati vàlvules,

regurgiti el retorn

i soldi els extrems

d’un temps retallable.

. . .

Clava la dent aquí entre la pell i l’ungla i abans desclou el puny, que has d’aprendre apamant els límits de l’amor així, deixant calcomanies al capçal i la dent sota el coixí, perquè demà no s’hi valdrà a donar corda com si tots els creixements mudessin i partissin del seu zero.

. . .

El viatge cap a tu liquant esferes, plovent mercuri al perímetre del ventre de lluna hermètica, al cràter del mugró, a la duna radial. El paraigua i jo la pluja interrompuda. Òrbites a l’amor inacabat.

. . .

Medusa:

Que no puguis sortir

d’aquest esquelet de diamant,

la xarxa cristal·lina de carboni

com un altar d’escates inflexibles,

el paper de pedra

on dus els poemes gravats

i que és la càpsula que et prens.

Que no puguis sortir

d’aquest emprovador

de roba espessida amb sal

i que et sigui el crani-baluard

on l’ull mira endins

i et cabdella des de l’iris

amb llana de serp,

amb fil de cabell.

I que no puguis sortir

de l’estasi del temps,

l’abiosi del poema.

. . .

. . .

KORE

Valls: Cossetània, 2001

. . .

déu

Jo, que vaig ser cendra abans de l’incendi

i vaig ser mur tancant el jardí primitiu,

ara caic a la lucidesa de l’aigua, de l’ona.

Tan senzill com això: caure al mar,

aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,

al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

Jo, que havia de lluitar contra la força,

que tenia espatlla d’ocell, que feria l’aire

amb les plomes i traspassava els límits del laberint

ara caic. Sóc Ícar, l’ebri d’orgull, el veloç,

l’al·lucinat, l’embriac d’aire i de sol. Que breu el vol!

Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

I nedo, tan senzill com això. Revisc

cada racó de casa, de muscle, d’humor.

He tornat al sepulcre de l’ull i de l’aigua.

Recomenço.

. . .

IX

Mira ara com reneixen els carrers.

Retornen d’enlloc, d’aquell oblit.

Miro els coloms que esclaten,

són els teus ulls i el mirall

que em diu que arreli

a la ciutat del poema.

Mira com reneixen els carrers.

Són de pedra estricta, polida

com els còdols dels teus pits

després d’ungir-se i redreçar-se

entre el riu de mirra

que retorna la saliva

a les paraules que ja no eren

ni reducte ni memòria.

. . .

de rerum natura (quart pròleg)

Gravites al seu pou, a la gola

que escrutes amb la llengua

buscant-te la imatge

als miralls del seu cos.

T’hi capbusses, lliscant-hi

com per un safareig

on hi ha la roba que saps

que sempre et dóna origen

. . .

simbiosi

Respira damunt teu. És un arbre

clavant-te les arrels i la set d’aigua amb sucre.

Creix de tu. Viola els teus límits

perquè es fa pol·len, mitosi i estel

dins l’univers del ventre que l’acull.

Vius amb ell i germina el vostre sexe:

fulles que transpiren i et rapten;

llençols alats. Memorial dels seus dits

arborant-se en tu perquè existissis.

. . .

temple

Tu ets perquè ets l’habitacle

de les paraules sense llavi

i dels llavis partits per les paraules.

T’arriben i tu sargeixes i embastes

l’esquema del teu cos. Perquè l’espai

et demana que et prolonguis

que siguis sagrari i sarcòfag

de la llum que ens delimita,

que m’edifica i em dóna paraules

per demanar-te que te m’obris,

i que m’estenguis, com rails,

els teus llavis paral·lels.

. . .

oracle

Deixes de ser-hi

a cada glop d’aigua,

empassant-te les llacunes

del teu únic mirall.

Però em crides des de dins,

des de l’oracle que et pregona

quan tu ja t’has clos, per fi,

i t’autodevores. Ets l’ofrena,

Ciutat de Delfos submergida,

sibil·la que em mossegues;

la sirena que navegues

pel sèrum dels carrers.

. . .

. . .

ZOÒTROP

Cerdanyola del Vallès: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998

. . .

stonehenge

El primer científic fou poeta:

colpejà les pedres per a comprendre,

empresonà la llum per a saber-la estimar.

Les pedres s’alçaren insurgents com queixals

i encaminaren la llum pels secrets orbs

d’una xarxa d’axons teixida per a l’ocasió.

I tot d’una, la primera sorpresa:

poder vestir-se d’ombres,  pentinar-se amb prediccions,

maquillar-se amb solsticis. Reinventar-se.

El primer poeta fou científic:

comprengué la dansa de les pedres,

estimà les veus de la llum mentre jugava amb foc.

Modelà el cel des d’un cercle.

Ah el primer cercle! Tot un fil de preguntes

i tot d’una, mancats de final i de principi.

. . .

arribada de la pluja

Arriba la pluja per a profanar les tombes:

guspires d’aigua se’ns claven com claus

i van obrint-se camins sota la pell.

I tot per a no ser aigua, només,

sinó aigua que erosiona, que es nodreix,

que es fa sentir timbalejant als polsos,

i que s’estimba, rica i cansada,

al mar dels ulls, dels dits,

de la veu, de les paraules.

. . .

POEMARI

Les nostres mirades

són diademes que es mosseguen la cua.

La cambra,

un atlas de gestos complex i vivacíssim.

Zumzegen els dies, assassins de llum,

i revivim hiverns i primaveres

des d’un món que s’ordena en finestres i respiradors.

Sol, faig i desfaig castells de sorra;

Enruno i construeixo els versos,

i els travo, per sempre, a l’inventari de vespres.

. . .

nansa II

Úter fenestrat a l’ombra de la calç i dels embans;

mira com correm platges lascives

esqueixant mugrons de sorra nafrada,

cremant els vernissos blau-marins

de l’ampit dels records.

Cuitem perquè els carrers

se’ns havien fer aspres com les cordes salades,

i perquè l’escorça d’aquells versos

s’havia oxidat bruscament a cops de mall.

Úter fenestrat que el vent no asseca

de tantes i antigues mitosis d’aigua:

abraça’ns i contreu-nos de nou

en l’últim reducte plàcid per viure.

. . .

PLAÇA DEL REI

Potser visc lluny de ser com sóc.

La pell me l’amago sota escates de pluja,

els ulls me’ls vesteixo amb sorra i salnitre,

enfonso les mans entre la terra que moldejo.

I vivint lluny de ser com sóc,

sembla que necessiti pètals que em robin l’aigua,

pedres com navalles que m’obrin els ulls,

raïm que, creixent, cavi la meva terra.

Però ara que sovint som tant propers,

¿no veus com els carrers que redescobrim

i les places que abracem de nou

volen penetrar-nos i fer-nos impossibles

sense l’existència de les coses?

. . .

MITOSI

Aquesta sorra parlarà del temps,

i de nosaltres. De la calma dels préssecs,

de l’escalfor de les hores rovellades,

de la lluentor dels cossos i les algues.

El mar ens mostrarà com un fòssil

l’impacte d’aquelles cames d’arbre,

la nervadura difícil de fulles, mans

i ossos de versos sepultats.

Llavors sí que amb tots els elements

les paraules, com els dits,

naixeran fins arrapar-se

al ventre d’un món,

com al cor d’una fruita,

clavant les ungles, ferint-ne les parets.

Que corri la sang com un nèctar.

Que la terra se’n saturi i l’escupi.

Que creixin esculls, boscos i poemes.

Ho necessito per parlar-te de tanta vida.

. . .

. . .

PLAQUETTES

. . .

PAISATGE CONVENCIONAL

Sitges: Papers de Terramar, 2002

. . .

nius d’escuma

Menjaves com els peixos

dins la peixera de l’ull,

l’estómac de sucre, l’armari

on la roba es desfila com devorada

i l’únic temps real

és la fam dels insectes.

T’empassaves l’aigua

i eixamplaves l’habitacle del buit.

Entre vidres la vida era una esfera,

el niu que digereix la imatge

dels homes fent-se un lloc

entre la gana dels altres.

. . .

estança definitiva

A la platja

una dona es dissol

i es dóna al fill

com una llengua,

un llibre obert,

la perruca de paper

i el cabell de Medusa,

els motius d’una estança definitiva.

A la platja

una dona es dissol

com pluja ascendent

i sense casa;

profana les butxaques

des d’on el temps

s’amaga i viatja

pels cercles del temps abolit.

. . .

. . .

ASSAIG D’ÀNGEL

Barcelona: Cafè Central, 2006

. . .

GÈNESI DE L’ÀNGEL AL BOUDOIR

D’esquena,

em trec el maquillatge del mur de pestanya.

Sóc la ciutat partida pel riu del mirall

i al fenell em faig l’amor amb els ulls nus.

Fer màcula a la seda del temps i desplegar-se,

córrer al·lucinada com la limfa a les costelles

i obrir-se d’ales. L’àngel compta a tres i salta.

Cel.

. . .

CEL

Mira que tot estava escrit i al penja-robes,

el vol a punt com el sucre al cotó i al llavi

i el núvol als dits perquè el carreguessis al cau

que fa drecera, com qui és pluja i borra el traç,

a l’orgasme blanc del primer cel de cap poema.

. . .

. . .

POEMES DE SITGES

. . .

QUAN VÉNS

(Corpus 1995)

Hi ha el pas de l’aire, que és el teu,

i aquesta ingravidesa dels astres

quan surts i véns com un eclipsi

d’ala i de metall. Lluny, llavors,

el sol d’aquest capvespre, l’ombra,

l’ocell, escullen distància de mite

i tu, a tocar, irromps en la matèria

com un ull, o la pell, en potència.

.

Publicat a Solsticis. L’Eco de Sitges i Agustí Albors i Soler (1979-2005). L’Eco de Sitges, 2006.

. . .

QUAN SOM DIÀSPORA

(Festa Major 1998)

Quin cridar del foc. Som diàspora:

a llevant i a ponent, aquesta fúria

dels orígens, nosaltres pregonant

en guspires. Quin cridar del foc.

Som densos dins la pólvora, pesem,

arrelem. I el cel, per mimesi, gravita

i ens forja, d’argent, dins l’àmbit del temps

on viure és reviure amb la història.

.

Publicat a Solsticis. L’Eco de Sitges i Agustí Albors i Soler (1979-2005). L’Eco de Sitges, 2006.

. . .

ENTRE LA NIT I LA FINESTRA

Entre la nit i la finestra,

el temps com d’heura o de gerani:

uns ulls, tapís imaginari

brodat de llunes i ginesta.

Uns ulls per tu, per cavalcar-hi

com els vernissos a la fusta,

resseguint el blau que s’ajusta

al cos de calç i dibuixar-hi

el que has sentit quan et cantava

la nit que amb la música trava

tants anys de veus dins d’aquest só:

el d’un amor a la madeixa

que el temps recull rere la reixa

i en cus refugis de cançó.

.

Any Pallarès. Juny de 2003

. . .

Cançó de l’amor sense veles

Amb llençols i vels de núvia

rabejats de sal i murtra,

cavalcant un mar de fúria

un bagul deleja Cuba.

T’hi has endut el blanc d’aquí

per deixar-me els blaus més orfes?

Mira el cel que em vol fugir

envejant les teves ombres.

Si fos còmplice del vent,

si escrivís amb les paraules

dels secrets de l’aiguardent,

cada vers fóra una baula

i cada nota el meu vaixell

que et duria a frec dels llavis

els naufragis del meu bes,

la cadena perquè amarris

a les platges dels cabells

els alcohols per amarar-te

de l’amor que vas deixar-me

sense veles ni clavells.

.

Caramella de la Societat Recreativa El Retiro

(Amb música d’Eugeni Amador)

. . .

Carnaval

Hi ha un temps que vol mentir,

que vol morir-te als llavis. Fals,

furtiu, veloç, s’emporpra el cos

d’un ritme vertiginós que nega

la memòria. I serà enlloc, mai,

que vindràs com una fletxa

cap al centre del meu res,

cap al sexe que ha pretès

simular que pot ser ploma,

i ser carn immaterial, nuesa

que valdrà perquè no es queda,

que menteix un goig que fuig

disfressant-lo de quimera,

que besant com mai et crema

perquè si fos, cap foc

s’assembla tant al que no era.

.

Carnaval de 2009

. . .

Ja venim, mare

Ja venim, mare, amb aquestes joguines

devastades: vaixells, braços, paraules

estellades, residus d’ultramar,

l’amor inhàbil dels nens. I per què,

mare, no t’ho enduus a la falda? Tot

vessa quan tu ho mires: ulls i llavis

remouen l’aigua secreta del fons

d’una cisterna. Beu-ne i humiteja’t

el somriure, mare, la pau callada,

els ulls fixats –distants-, les vaguetats

del rostre d’una nina que vam perdre

entre les capses. I digue’ns: per què

no t’enduus a la falda el goig escàpol

que et portem? Mare, que Déu és aquí

i no et fugirà com nosaltres. Apropa’ns,

avui, aquesta mà que et queda, que prem

el Fill des de fa segles, i puja’ns

al cim del genoll. Som aquí amb l’aixada

per les pors, amb el món romput de fusta,

amb l’amor indòmit, fugaç. Encaixa’ns

les veus per cridar-te –el joc per terra,

mira, desfet el llaç!- com si ens tornessis

a lloc cada peça. Que ja venim,

mare, amb la nostra nina sense braç.

.

Festivitat de la Mare de Déu del Vinyet

Sitges, 5 d’agost de 2009

. . .

Corpus

Cavalca la llum al cor de la matèria

com un torrent sobre l’asfalt i els mots.

S’arbora el roig, batega el verd, la nit

s’esqueixa en ambres; fluir de saba i sang

en artèries de calç: Sitges es bada

quan gravita el color sobre les randes.

Hi ha la sentor del sol, groga, quan Déu parla

amb les nostres paraules. I dir mà

és dir clavell quan véns amb el miracle

d’avançar entre nosaltres; i dir-te pa

és dir cos. Mira’ns, alena, anomena’ns,

camina avui sobre les aigües, digues

quin pes hem de donar al xiprer i a la flor

perquè no ens fugin del món d’una plaça,

o quin pas hem d’alentir, quines morts

han de desdir gegants i balls, quin celatge

com un fum vols que emmiralli el carrer

per dir que et quedes aquí i amb nosaltres.

.

Sitges, primavera de 2010

. . .

RETAULE DE SANT BARTOMEU

Tots els mars tornen avui a aquesta platja

amb l’escata blava, cerúlia del temps

neguitosa com una sang dins les xarxes.

I la llum tiba a contracorrent, estreny,

voga la corda amb uns blancs de calç salada.

Badem la vida a la sorra: que irisada,

l’agonia de la pell cremi amb colors

els batecs d’avui a les cales del cos.

Tots els polsos en aquesta bastonada,

tots els cèrcols convocant un baluard;

pólvora, gralles i la claror tan alta

de l’espasa foguejada i l’estendard.

L’esguard del Patró en el gest, en la mirada,

l’espart a l’asfalt i la cera envetada:

la pedra és raïm i el ball la torna most.

Destil·la sang presa el capvespre d’agost.

Sobre l’acer, el foc, la cinta trenada

i el mall antic colpejant-lo com un vers.

Escorxa la nit, Bartomeu, que l’albada

se’ns obri amb l’univers d’un clavell encès.

I si el martiri no ens tinta la pell badada

del vermell de festa, de flor i de magrana,

alça el metall com morteret, com ferment

i esquinça sobre Sitges el firmament.

.

Festa Major de 2011

En motiu de l’estrena del “Retaule de Sant Bartomeu” per la Gent de Teatre de Sitges

. . .

Visca El Retiro

Venim avui amb les paraules de tants anys:

jardí, concert, conversa, llar. Forjat el joc,

emmascarem, polsem el so que ens fa companys,

diem cantant: batega el món en aquest lloc.

La nostra veu pot ser clavell, compàs d’esclat,

ha estat l’espai de l’amistat on hem hissat

aquest tapís de jocs d’atzar on vida i art

i verd i mar fan del Retiro un estendard.

Reposen, ballen, s’embriaguen tots els mots

a l’escenari dels records o amb els licors

d’un nou projecte. Dringuen tots, i amunt, els gots:

qui diu Retiro diu la sang que ens bada els cors.

.

Himne del Retiro en el seu 140è aniversari (1870-2010)

Amb música d’Òscar Ferret

. . .

. . .

BRUNA DE NIT 

(llibret d’òpera per a públic infantil)

Amb música de Xavier Pagès

Tarragona: Arola Editors, 2004

. . .

INTROIT (abans de l’Obertura)

NARRADOR:

Et dic a tu: vols passar?

Potser no deixis travar

aquest fil ni la corrua

d’un vers al llom d’una grua

desfent els nostres embulls.

T’ho dic perquè obris tants ulls

que calquis així amb el dit

la música de la nit

i res ja no t’entrebanqui

quan facis tu el saltimbanqui.

Si tu dius: sóc atrapat

si el temps no surt del forat

llunàtic! A mi em resta

obrir amb paraula modesta

revolts ocults d’una festa

pels trons d’aquesta tempesta…

. . .

FRAGMENTS ESPARSOS:

.

BRUNA:

No m’han dit

si ha fugit

o l’han capturat

en un sac

que han llençat

al pou de la nit.

Resclosit

i esbandit

el temps s’ha encallat,

disfressat,

maquillat

com d’ull ennegrit

i guarnit

d’un vestit

de cel apagat,

escapçat,

retallat,

silent i adormit.

.

PESSIC MAGÍ:

Passeu, passeu sense trucar!

no hi ha portes que ennueguin

ni cap vers no vol travar

el camí dels qui em segueixin.

Obriu, obriu de bat a bat!

traspasseu la porta fosca,

si em buscàveu m’heu trobat

quan tot just deixo ma closca.

Passeu, passeu sense trucar!

no hi ha panys ni us cal clau mestra,

sóc d’un circ que us vol parlar

des del buit d’una finestra.

Busqueu, busqueu en quin parany

s’ha amagat la vostra lluna,

l’espectacle és ben estrany:

qui encendrà la nit més bruna?

BRUNA:

Quin camí dius que s’enfila?

Quina porta haig de trucar?

O ets tu el fil que em vol guiar (bis)

per la nit que aquí es desfila?

PESSIC MAGÍ:

Segueix, segueix, sóc un camí,

sóc un fil d’equilibrista,

el pallasso, l’arlequí,

l’únic mag d’aquesta pista…

BRUNA:

Per trobar si hi ha un cau de llunes,

quin llençol cal desplegar?

Vull jugar a cuit i amagar (bis)

tot seguint-ne les engrunes!

PESSIC MAGÍ (amb gest de complicitat):

Desclou, desclou la teva mà,

desenreda aquesta troca…

cap estel no et parlarà

si un secret vols dur a la boca.

BRUNA i PESSIC MAGÍ:

Anem, refem aquest camí,

vine i fem d’equilibrista;

jo sóc tu si vens amb mi

per la màgia de la pista.

.

SASTRE (canta i cus al ritme de la cançó, a mode d’autòmat, maquinalment):

Al pas puntual, punxegut, de l’agulla

al cel cuso estels, meteorits i planetes,

herois, animals i llegendes secretes,

cometes de foc, un plugim que no mulla.

Que el temps puntual, matemàtica pura,

no vol ni un estrip ni un pedaç a la capa:

va dret, estirat, ben planxat i amb sabata

que fent tic toc tac el seu pas mai atura.

Però ai las!, com veureu, si escolteu, no tot rutlla:

quin cas!, com veieu tot són fils sense troca…

Ai las! desgavells i embolics sense solta…

Quin cas! cap estel sap on va sense lluna!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s