Poetes silenciosos

Poetes silenciosos

 

Dorm, dorm, petita meva, pàtria meva,

terra natal, non, non

 

Narcís Comadira

 

 

M’estranyen molts silencis, molts. Però darrerament n’hi ha un que em revolta, que m’inquieta: on som –sí, en primera persona del plural- els poetes independentistes, que no ens alcem, que no vehiculem la veu d’una majoria social que, aquesta sí, no titubeja a l’hora de reclamar amb veu clara un horitzó de llibertats per a la nació catalana? Físicament ho tinc clar, on som. Però artísticament, literàriament, no. I no parlo de posicionar-nos-hi, que ja ho hem fet, que ja hem donat els nostres noms –de ben poc ressò popular i mediàtic, tinguem-ho clar- i hem signat peticions i manifestos quan ens els han fet a mans, no. Vaig, si em permeteu, més enllà: en el procés (i quina riquesa d’eufemismes, noi!) hi hem pres partit de forma personal, individual, sí, però no des de l’arma dels poemes. Llevat de comptades excepcions, de poemes-bolet que esclaten com una raresa sovint exquisida -penso ara en l’excel·lent Cançó de bressol, del darrer llibre de Narcís Comadira, i en versos de David Caño, però n’hi ha d’altres, i tant-, els màxims orfebres de la llengua preferim usar el poema per apel·lar el jo, o el jo i el tu, si molt m’estires, abans de valer-nos-en per apel·lar la col·lectivitat i, posem per cas, els valors de la justícia social, la denúncia o l’aspiració d’uns molts. On som, que som la nostra veu, que som la veu per a les orelles d’uns feliços pocs, parafrasejant Vinyoli, però que no som la veu de la majoria de catalans, convulsos avui, esperonats per aquesta voluntat de dir i de ser? Ens resta excel·lència, assumir amb naturalitat la veu desitjosa i bel·ligerant d’un poble? Serà cert, llavors, que la nostra és encara una cultura en certs aspectes acomplexada? Serà cert que ens hem cregut de debò que certs temes, certs tons són, diguem-ne, provincians? Serà cert que menystenim el mal dit localisme davant d’un esbiaixat concepte del que és universal? Parlar de pàtria, de nació, ha de fer necessàriament una ferum jocfloralesca (i en sóc un defensor, dels Jocs Florals) o de barretina entaforada al guarda-roba? Verdaguer és menys Verdaguer per haver escrit el llibre Pàtria? La nostra llengua moderna és menys moderna perquè Aribau escrigués l’Oda o Maragall l’Escolta Espanya? Segurament m’equivocaré o seré parcial en el diagnòstic, però em sembla detectar que en la piscina postmoderna on anem fent el curset de natació hem estigmatitzat la poesia cívica, hem bandejat un llegat poètic que resultà, amb totes les lletres, revolucionari i determinant per a la nostra literatura, i que ara, massa sovint, ens fa una mena de rara urticària escriure poemes que poguessin aspirar a ser populars, quan a voltes és més difícil assumir la veu d’un poble (Estellés, guia’ns!) que parlar des de l’ordinador d’ivori de cadascú.

 

Feliçment, però, el passat diumenge vam presentar L’avinguda i el laberint (Viena Edicions), de David Jou. Un poemari subtitulat Poemes sobre Catalunya i Espanya. A la portada, una fotografia de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 ocupant la Via Laietana. Si algú coneix una publicació poètica, recent, d’aquestes característiques, que me l’enviï, si us plau, i amb avís de rebut, que n’assumiré la tramesa. No m’hi gastaré, però, els pocs calers que tinc… I és que està tan poc en voga, ara, escriure llibres de poesia civil, de denúncia!; llibres de poemes emprenyats, clars, directes, cantelluts. Bé, rectifico: el 2011 s’edità Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, arran del 15M. Fou un guany, una empresa indiscutible i feliç, sí, però no era susceptible de confondre’s amb les sentors de la naftalina catalaneta. Però David Jou, de qui increïblement se’n parla poc -potser perquè no freqüenta capelletes, vés a saber-, és un poeta, un pensador, un científic, un intel·lectual originalíssim i valent. Un autèntic regenerador de temes poètics i un creador extremadament lliure i agosarat. Una figura inèdita: poetitza la ciència, la fe, el compromís social, i dota la nostra llengua de besllums inaudites. I pren partit, sí. Tot escoltant la magistral presentació que li féu Jordi Julià el passat diumenge a Sitges, em removia preguntant-me si els dies que vivim no són prou convulsos com perquè un Espriu, un Pere Quart, un Estellés no s’alcin ara, i amb les paraules d’ara, com perquè haguem de recórrer, encara ara, sí, a l’Espriu, al Pere Quart, a l’Estellés o al Brossa originals per denunciar l’espoli espanyol, el menyspreu espanyol, la inviabilitat d’un projecte compartit amb els pobles d’Espanya, o els anhels legítims dels Països Catalans. Ni que fos per constar, amb la força irònica del poema, les vergonyes (Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada patria, dient Espriu), o la valentia que s’arronsa (Enraonen en català, però a la més/ mínima ocasión lo dejan delante/ de un interlocutor de habla castellana, d’un lúcid Brossa) del nostre poble, que també són, i en gran mesura, responsables de ser en el laberint on som.

 

Potser perquè totes les masses piquen, hem arraconat la poesia de circumstàncies (que poc m’agrada i ens agrada, aquesta denominació!), la poesia de l’experiència, i amb això hem ferit la immediatesa, allò que De tant senzill, no t’agradarà, tornant a l’Espriu. Comparteixo fil per randa aquesta reflexió d’en Jou al pròleg del seu darrer llibre: Crec que entre les moltes tasques de la poesia hi ha la d’explorar contínuament l’esperit i l’expressivitat col·lectiva –a més de la individual-, d’eixamplar-ne la versatilitat i les possibilitats i de criticar-ne constructivament les defallences. I ell l’explora des d’un diàleg viu, generador, amb la tradició quan escriu, rellegint Martí i Pol, que Ni tot està per fer ni tot és possible. Val més saber-ho,/ perquè així faràs més i ho faràs millor,/ sabent més el que fas i el destí que li espera. I ell l’eixampla poetitzant l’esperança de la col·lectivitat: Les seves quimeres són el nostre present,/ en les nostres quimeres hi ha el nostre futur./ La llibertat va ser titllada de quimera. I ell ens critica (ai las, la nostra cultura caïnita!) amb un exercici irònic tan rodó com aquest:

 

A la dreta, Espanya.

A l’esquerra, Espanya.

Als tribunals, Espanya.

A les empreses, Espanya.

A la premsa, Espanya.

A les carreteres, Espanya.

Als esports, Espanya.

A tot arreu, Espanya.

En lloc d’Espanya com a suma i com a llar,

Espanya com a dogma i com a estafa.

 

I aquí, en canvi,

nosaltres contra nosaltres,

aquest afany de destruir-nos,

de trencar, de dividir,

dispersar, afeblir,

enfonsar, trinxar, dilapidar

les nostres energies,

les nostres esperances.

 

Quina enveja d’Espanya:

barallada en tot,

ineficaç en tantes coses,

menys en ser obstinadament,

obsessivament,

unitat, unitat, unitat,

identitat i poder i futur i fulgor,

a costa de qui sigui,

destruint el que sigui,

sense escrúpols,

Espanya!

 

 

Bravo. I acabo: no reclamo, des d’aquí, poemes per a cap causa. Simplement i humil dic que m’estranya que la causa generi silenci entre els poetes. I ens en calen, de crits ben cridats. Així molt humilment ho demanem, que deia aquell de cal Jardí dels Cinc Arbres.

 

 

 

Joan Duran i Ferrer

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s