El fil de llum que hauríeu de veure

El fil de llum que hauríeu de veure

 

Per Joan Duran i Ferrer

 

 

El poema crea realitats contra la realitat, i es revesteix de seducció per incitar-nos a tastar els verins i els nèctars d’habitar-les. Levitant en l’espai dels indefinits i del camp de forces entre contraris, el poema és revelació inesperada, potser una sageta amb la quantitat de moviment, la inèrcia, la direcció i el sentit latents, inherents, sempre a punt perquè el poeta n’afili la punta, en poleixi el cos i el situï en la tensió de l’arc de la seva llengua, de les nostres fams, de tota la incertesa. Perquè, invisible o només pressentit, potser el poema sempre hi és. Però el poeta que ens el desemmascara, no, i descobrir-lo, reconèixer-lo, ha de ser una festa, una embriaguesa, un convit a despullar-nos davant el seu punt de mira i a oferir el tors, la pell, l’entranya, la raó i la desraó a les seves ferides de fletxa.

 

Celebrem que Anna Gual és poeta. I que vol això: crear una nova realitat i que aquesta ens sigui veritat: Perquè tot el que escric algun dia serà.// Serà palpable, vull dir.// Palpable amb les dues mans/ que emergiran del doble fons/ d’un escrit i es faran veritat. De fet, L’ésser solar (Lleonard Muntaner Editor, 2013) és un esforç continu per generar aquests espais de potencialitat, on la sageta no es corbi i vagi recta com la llum que desprèn aquest ésser que anhela, aquesta idea solar que vol atènyer.

 

El darrer poemari d’Anna Gual, reconegut amb el Premi de poesia mediterrània Pare Colom 2013, té una estructura, un fil argumental, que en reforça els propòsits: comença invocant la necessitat de la mort –I sempre que comença alguna/ cosa és perquè abans n’ha mort/ una altra per deixar-li espai– i garbellant, en un exercici d’introspecció, de recargolament i d’immersió en els llacs i els avencs del propi passat, del propi desengany, el gramatge dels seus pòsits. Per no haver de respondre mai més/ d’on vinc,/ què he viscut,/ com m’han enganyat,/ a qui he fet mal,/ per què he patit,/ quant/ he perdut. Tot per acabar alçant, nel mezzo del cammin del poemari, la particular i expiatòria pira dels mobles vells. Perquè Anna Gual sap que el foc regenera i que la cendra abona. I que la flama il·lumina. Ho escriu al poema Meteorits, que és punt d’inflexió:

 

Ja podeu mirar fixament

als ulls closos que duc

que no us explicaré res,

d’aquesta pira que he provocat

per encendre els cadàvers

d’un espai-temps

             que ja no hi és.

 

Des de lluny l’ofec

és agradable i distret.

 

No us inquietaríeu gaire

si no fos per la llum que desprenc.

 

Siguem-ne conscients, del trànsit que ens proposa la poeta: els sediments, la fusta vella, desencaixada, tot el pes, es transformen en llum dins la nova realitat que proposa el poema. I la llum és d’una altra natura: és radiació sense massa -La sensació/ de tenir-ho tot/ quan de tot/ m’he desprès-, i és energia que impressiona el paper sensible amb una voluntat de transcendència, d’immortalitat, d’infinit. Una energia que ens lliura al viatge velocíssim cap a un dels versos més impactants del llibre: Infinita la carícia que ha de venir; i a l’espera permanent d’experimentar-la.

 

La llum provocada dins les pàgines de L’ésser solar inunda per igual autora i lector, i n’ocupa les ombres i els angles morts inherents a l’ésser fosc que som: els possibles, les vaguetats, les incerteses, la desconeixença. I les asseca i els assaona. Lluís Calvo, que ha escrit un interessantíssim i intel·ligent epíleg a l’obra de Gual, ressalta i justifica aquesta tesi en diversos passatges del seu text: La poeta sap que ha començat una nova etapa i que ha superat el més difícil: el reconeixement de la caiguda, els errors, les marrades i els cops del viure. I en aquesta nova etapa, la de la poeta que ja és llum, l’autora ens fa avinents els guanys de la seva maduresa, personal i literària, emmarcada per aquesta premissa: que el saber és una desconeixença; que és enfrontar-se a les incerteses i, tornant a citar Calvo: demana una sensibilitat arrelada en el dubte, on les respostes sempre són noves preguntes.

 

Tota la llum que percebem té, a més, una altra propietat: es dissocia, es descompon en un espectre de colors quan l’atrapem al cos d’un prisma i deixem que el travessi. Les coses existeixen/ per ser trencades, ens diu l’autora, en efecte. Doncs els poemes-prisma d’aquesta obra aconsegueixen que les persones de la poeta-llum també es dissociïn i s’interroguin i es barallin des de les seves múltiples estranyeses: No fugiu./ De mi no.// Jo no sóc aquesta. Una ductilitat que traspassa l’àmbit de la persona del poema per ocupar, també, el del temps, que aquí esdevindrà flexible tot afegint, així, més components de desubicació a l’atmosfera d’incertesa amb què Gual vol imbuir-nos mentre donem noves vides al seus poemes: Pedra i ham/ atrapats en l’àmbar de la ferida del calze/ que encara ha de/ ser/ i el temps caduc als colors de la murtra. El temps del poema és sempre un altre temps, i té més possibilitats perquè l’hem trencat en peces menudes -com molts dels versos d’aquest poemari, que són cantelluts, que alteren a plaer el ritme de lectura- que podran combinar-se de formes insospitades.

 

Finalment, la llum també permet la fotografia, el film, que fa estable i perdurable l’inestable. Vet aquí, doncs, un altre dels propòsits de la poeta –i de la poesia, vaja- especialment identificable en aquests versos: per gosar entendre allò que desconeixem, allò que ens assalta inexplicable, cal que el flaix del poema en faci la fotografia on poder, després, sempre, recórrer durant els nostres reiterats intents d’esclarir-nos. Perquè el viure és això, anar cercant en va/ una llista de coses estables, aquestes que no existeixen fora, és clar, del que poden fixar, ara sí, l’art i la paraula.

 

És tan clara i rotunda la identificació del jo de la poeta amb la llum, que, a les acaballes del llibre, la intensitat de la radiació acabarà velant, anul·lant la persona que escriu i, de retruc, la qui llegeix:

 

Hauríeu de veure

el fil de llum

que em surt de l’alè quan parlo,

els grumolls de llum que em cauen dels ulls,

les partícules

de llum

que, sense voler, escampo.

 

Lamento no ser més concreta,

passar per alt, com si no existís,

l’amor que m’habita.

 

A poc de cloure i de donar-nos el darrer full de bisturí que ens ha de permetre la comprensió de tota l’anatomia del seu ésser solar, Gual fa un pas endavant decisiu: si havia esdevingut llum, ara la llum se supedita a l’amor. I en un darrer gest de genialitat poètica, tot allò d’immaterial de la llum que ens havia permès observar els nostres ravals foscos, explota en la necessitat de tornar, perquè l’enyorava, a la corporeïtat, a la fisicitat, a la vida: L’enyor amb fil de llum/ teixit a les membranes oculars/ em rosega els ulls. I un cop dins del cos del desig, l’autor resumeix, amb una concisió exquisida, què fou (ferida), què ha estat (flames) i que serà:

 

Guardaré a dins

un volcà, una ferida encesa

i un llenguatge en flames.

 

Tornarà a vessar, el volcà. I Anna Gual tornarà al principi del llibre i li caldrà, de nou, la mort i l’error. Perquè és una poeta de la vida i vol ser un cant per als seus misteris. I perquè sent endins La necessitat de trobar un adjectiu/ entre visible i invisible. Ens tornarà a trasbalsar creant aquestes realitats que anhelem, aquests universos de possibilitats, aquests espais per al desig i la dissipació dels límits. És això, el que demanem als poetes: tants universos com poemes s’escriguin. I que coexisteixin, que siguin transvasables per poder-los habitar alhora, fora de les lleis de la natura i d’acord amb les lleis de la poesia. Anna Gual s’hi ha abocat de ple. Celebrem-ho.

 

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s