Sílvia Pérez Cruz: més mans per a l’amor

Sílvia Pérez Cruz: més mans per a l’amor

 

“Lambando estarei ao lembrar que este amor

por um dia um instante foi rei.”

 

La Lambada

 

 

Per Joan Duran i Ferrer i Sebastià Portell i Clar

 

 

Que Sílvia Pérez Cruz és una professional de les coses boniques no és un secret per a ningú. Qui més qui menys ha vist -o, el que és més important, ha sentit en totes les accepcions de la paraula- alguna de les seves ja mítiques actuacions en un Palau Sant Jordi estibat d’ànimes contra la sida, un Liceu encès per la seva presència o un Palau de la Música àvid de sentir-li els mots que va salvant. El que no tothom ha pogut presenciar -o, si més no, no ha pogut sentir amb la mateixa intensitat que una persona que ho fa amb les ungles clavades a una butaca de teatre-, és el sacrifici que ofereix la cantant al seu públic cada cop que canta al Romea.

L’espectacle es debat entre dos blancs reveladors i, en certa manera, deixatadors: il·luminada per un focus excessiu, apareix enclavada al negre del fons de l’escenari i acaba retornant-hi al final del concert. La dona, només amb un vestit vermell de sang encastat d’estels de lluentó i amb aquesta blancor tan seva, s’entrega al públic en la seva totalitat, ella mateixa i amb les seves ombres, i balla amb la dualitat i la foscor. És un viatge de partida i de retorn, el recorregut de la seva veu i la seva visió de l’art i de la vida. Entra descalça i se’n torna descalça. Són les sabates -símbol de la feminitat, de l’expressió i, també, de l’artifici de l’art-, amb els seus talons quilomètrics, les que l’esguarden al costat d’un peu de micro vestit amb mocador de flors. La resta sorgeix sense cap altre afegitó: Sílvia Pérez Cruz i les seves cançons guanyen en la nuesa, en l’essencialitat del lloc i del moment.

L’escenografia, extremadament pensada i mil·limetrada, deixa entreveure les vísceres de la caixa escènica, com si del propi cos de la dona que es dóna es tractés, i són pocs els elements que s’hi afegeixen, amb una hàbil capacitat suggeridora, per tal de portar-nos de passeig per bulevards i ravals. Perquè sentir Sílvia Pérez Cruz -dirigida magistralment i quasi sensualment per Julio Manrique- és anar de viatge a llocs on no t’esperes -ni t’hi esperen, tampoc-: en poc més d’una hora i mitja, el públic assistent ha presenciat l’ambient d’una taverna on s’hi canten els millors fados de Lisboa, ha recorregut els carrers cantadíssims d’Andalusia i ha tornat d’Islàndia amb les sabates plenes de neu de porexpan i un altre vestit de lluentons, digne d’una festa de cap d’any. I, enmig d’aquest artifici, el gest mariner, bast, de nuar-se els cabells com qui trena una xarxa a la platja de Calella. Llavors és quan sona la seva veu al contestador, intermitent dins la casa buida de qui retorna de tants viatges, i diu, amb l’esponaneïtat que la caracteritza, de Sílvia a Sílvia: “Sílvia, que sóc jo. Que sóc tu. Que ja sóc aquí, que ja he tornat a casa, vaja”.

És de fet a casa, en la localitat, on hi crema la universalitat. I és que tot, ho canti en la llengua que ho canti, ens arriba expressat, abocat, en català. O en aquella manera de fer que cavalca entre la rumba de la Barceloneta i les sonoritats alcohòliques de l’havanera. Sílvia Pérez Cruz porta l’Empordà -petit, petitet, com el del seu pare- a la sang, i amb ell el rom, que crema, amb músiques malenconioses, als llocs més insospitats d’arreu del planeta i del món del cos.

L’espectacle ens regala imatges i gestos que esgrafien els murs de qualsevol, per foscos que estiguin pintats: a l’àmbit negre on apareix l’artista per primer cop, la ballarina Nathalie Labiano, amb qui Pérez Cruz es complementa amb una complicitat que acaricia els límits, hi dibuixa un cor amb guix mentre la Sílvia desgrana el “Corazón de tiza”; el mateix ocorre quan una plora el fado davant el vellut vermell d’un teló mínim, encarant-se amb la seva pròpia ombra escarnida en el cos de l’altra. “Quan el Julio em va demanar què volia fer, vaig demanar algú per tocar, algú que m’acompanyés amb les seves mans mentre cantava per no sentir-me tan sola” -i aquí és on es fica el públic a la butxaca- “mentre faig el préssec”.

La interpretació del “Ne me quitte pas” és, potser, de les que escalen els cims més alts d’emoció, amb un gest de fer emmudir la cantant i que bé podria ser un reflex del sentiment que plana, durant tot el concert, sobre el pati de butaques. Tot l’ambient s’envaeix de mans i de braços, d’enyorament i súplica, del vellut d’una presència desitjada i que alhora demana, encara més, més mans per a l’amor. I més mans per a fer vibrar la tensió de sis cordes, una altra de les vies de seducció on s’aferra l’espectacle, i que en aquesta peça brilla més enllà de la pulcritud de la interpretació. És, sens dubte, l’aposta per un acompanyament musical que, a banda de l’extrema qualitat amb què es desgrana, aconsegueix desbordar d’espai des de la senzillesa de la guitarra acariciada i violada per Mario Mas.

Sílvia Pérez Cruz sap que les cançons poden ser una extensió de les mans. I que poden ser llavi per a la boca que espera; i el pes d’un mar sobre el pit, o el cactus que s’hi eriça, des de dins, fins a no cabre-hi i haver-s’hi de desbordar en aquestes mans, i en tots els llavis de més amb què l’amor i la mort, l’enyor i la presència construeixen infinits, basteixen la plenitud dels gestos i els moments que volem fora del temps i les mesures. La cantant ens regala la plenitud a partir del seu sacrifici, del seu esqueixar-se en veu i mans i somriures autèntics, on el que més pesa, amb densitat de plom, és l’alegria d’una renglera de bombetes pelades, de colors, que ens delata que allà on és la Sílvia ja ha arribat l’estiu. “Por ti moriría, moriría una y mil veces más”, canta, segons abans de tenir el públic dempeus, tornant-li l’entrega. Que pugui morir, si ho fa amb aquesta carnalitat, amb aquesta sensualitat desbordant, per moltes vetllades més.

 

 

Joan Duran i Ferrer

http://www.joanduran.cat/

 

Sebastià Portell i Clar

http://sportellclar.wordpress.com

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s