“LA MOIXIGANGA DE SITGES”, Plafó ceràmic de Lola Anglada

Imatge

 

“LA MOIXIGANGA DE SITGES”, Plafó ceràmic de Lola Anglada

PEÇA DEL MES, 30 d’agost de 2013

 

per Joan Duran i Ferrer

 

 

1. “LA MOIXIGANGA DE SITGES”, DE LOLA ANGLADA

Representació de tres quadros de La Moixiganga i de diversos balls i elements d’imatgeria

 

El plafó de rajoles que presentem és, de tota la producció de Lola Anglada, la que abasta un conjunt més ampli d’elements de la Festa Major sitgetana. Data de 1970 i tot i que el seu títol –“La Moixiganga de Sitges”- sembla que hagi de restringir la temàtica de l’obra a aquesta manifestació folklòrica, el plafó reuneix tots els balls de la cercavila de la nostra Festa Major que, en aquella època, persistien vius al carrer.

 

L’obra dedica, això sí, un espai preeminent a la Moixiganga, de la qual se’n reprodueixen tres quadres. Anglada hi representa, al centre, el quadre del Davallament -o de la Mare de Déu, o La Pietat-. Al cantó esquerre hi dibuixa el quadre de la Figuereta –el del Cristo mort en creu- i, al dret, el de l’Argolla –que representa la crucifixió al Gòlgota-, separats entre ells per dos músics populars que flanquegen la figura central.

 

En les tres representacions, Anglada hi dibuixa només els personatges centrals de cada quadro de la Moixiganga, obviant les figures dels candelers més perifèrics, que delimiten el quadrant que defineix l’espai de la representació. Segons Jofre Vilà, aquesta zona central és la que pot ser associada a un espai sagrat, mentre que el que en queda fora passa a ser l’espai profà destinat al seguiment per part dels espectadors, talment un esdeveniment teatral o l’estructura espacial d’una església.

 

Els quadres de l’Argolla, la Figuereta i el Davallament corresponen tots tres a la seqüència de la crucifixió de Crist. En tots tres hi predomina l’estructura de la creu llatina, que representa l’arbre de la vida i la forma i les proporcions del cos humà en plenitud, i que segons Vilà, representa també una separació de dos móns: un de terrenal (l’inferior) i un d’espiritual (el superior), amb sentit ascendent. Ens els tres quadres, els bastaixos, que actuen de cadafal o d’escenari itinerant, assumeixen el paper del Gòlgota, el turó on fou crucificat Jesús de Natzaret. En l’Argolla, el candeler que, estirat, abraça el bastaix central i treu el cap per entre les cames del Cristo, podria representar el crani d’Adam, el primer home, que la llegenda indica que fou enterrat al mateix lloc on fou alçada la creu de Jesús. D’altra banda, els candelers que el flanquegen representen, amb tota seguretat, els personatges dels dos lladres, Dimes i Gestes, que foren crucificats al costat de Jesús. La Figuereta (denominació que ens remet a l’acrobàcia) respon a la representació tradicional de la crucifixió, amb el Cristo mort i amb el cap inclinat. El Davallament, per la posició jacent del Cristo, representa més aviat la Pietat. En aquest quadro, el candeler que sosté el cos del Cristo sobre els seus genolls representa la Verge Maria, i el de darrera, la creu nua, sense el cos de Jesús. En els tres quadros, i gràcies a la presència, sempre, de la creu, es manté la proporció de l’estructura en sentit ascendent, en sentit de triomf de l’esperit per sobre d’allò terrenal. Aquesta imatge plàstica ens evoca el concepte de la glorificació i la salvació de la humanitat a través del sacrifici de Jesús.

 

Al plafó hi descobrim, a més, dues representacions del ball de Cercolets, una amb els infants dansant i una altra amb els cèrcols disposats formant la bóta amb l’àngel dalt invocant el patró; dos diables, un d’ells en Llucifer amb el ceptrot; i el ball de Pastorets i el de Bastons en plena execució de les seves respectives evolucions, amb pals, bastons i cames alçades. Coronant el conjunt, l’artista representa la imatgeria festiva que en aquella època encapçalava el seguici popular sitgetà: al centre, i envoltats per tres cabeçuts, els Gegants de la Vila -de Josep Labarta i amb vestits segons el disseny d’Artur Carbonell-; els Gegants Americanos, abillats amb les robes i els elements de la seva estrena; el Drac, d’Agustí Ferrer i Pino, acompanyat d’un timbaler i, finalment, un graller acompanyat del seu tabaler.

 

Tot i que el dibuix de Lola Anglada no reprodueix fil per randa les característiques i els detalls del vestuari dels nostres balls, en el plafó que presentem sí que hi descobrim els seus elements més significatius: la base blanca de tot el vestuari, símbol de puresa, netedat i dignitat, reservada als sacerdots de l’antiguitat; els faldellins o faldilletes, que formaven part del vestit dels guerrers d’Esparta i Roma; els barrets i les armilles, acolorides i florejades imitant l’anèmona, que també cobria els vestits usats en cerimònies funeràries àrabs, i que podrien, també, ser una evocació del jardí florit del Paradís o del triomf de Crist, com se les associa en el Corpus; els camalls amb picarols per allunyar qualsevol malefici; els cèrcols enflocats; i el predomini dels blaus, representatius del pensament i la profunditat, i els vermells, entroncats amb la intensitat i la vitalitat.

 

Finalment, a la part superior del plafó, Anglada hi reprodueix l’antic escut de la vila de Sitges i, a banda i banda, dos filacteris que inclouen el títol de l’obra: La Moixiganga / de SITGES”.

 

 

2. DESCRIPCIÓ ARTÍSTICA DE LA PEÇA

 

L’ambigüitat espacial i temporal

Anglada disposa les figures de la seva composició damunt un terra rústic amb vegetació inconcreta, idealitzada. Valent-se d’aquest recurs estètic, allunya tot el conjunt del que seria una representació fidedigna d’un instant de cercavila o processó avançant pels carrers de la vila, i aconsegueix, així, un dels seus propòsits: dotar la peça d’una atmosfera d’ambigüitat espacial i temporal.

 

En aquest sentit, el folklore acompleix una funció molt propera a aquests valors estètics que ens transmet Anglada en l’obra que presentem: reuneix tota la nostra història col·lectiva en un sol esclat fora del curs i dels ritmes acostumats del temps quotidià, i ens emmarca en un moment que s’amida amb altres paràmetres; i perquè inclou en uns ulls, en un rictus de cartró, en un impuls de bastonada, en una barreja indescriptible de músiques i de sons, el paisatge que ens defineix, que ens dicta els referents (estètics, verbals, sensorials…) i ens afaiçona el caràcter.

 

La ingravidesa

Submergides en aquesta ambigüitat espacial i temporal que comentava, l’artista situa les manifestacions folklòriques sitgetanes en actitud d’ingravidesa i sobre petites llenques de camí que queden assimilades als contorns voluptuosos de les nuvolades que envolten els personatges i la imatgeria del plafó.

 

De fet, la presència de núvols que confegeixen volums i expressivitat al paisatge ja havia esdevingut un fet característic en l’obra d’Anglada des de la publicació dels seus primers llibres il·lustrats. Uns núvols que s’enjogassen, sovint, amb llargues cabelleres, una constant d’Anglada que aquí assumeixen les espurnes dels diables i del Drac, tot dibuixant tirabuixons capriciosos al més pur estil de les trenes i els flocs de les fades, les dones d’aigua o de l’Alícia en Terra de Meravelles que Lola havia recreat unes dècades abans.

 

Unes nuvolades que aquí ens evoquen la pólvora, essencial en la nostra festa, i el trànsit d’olors que els cossos, plens d’estiu, s’encomanen en l’avançar frenètic i indòmit de les nostres 36 hores. Uns núvols, també, indestriables de l’orografia suau de les darreres muntanyes del Massís del Garraf, les que cenyeixen el paisatge de Sitges amb la Creu i el Marge Llarg. Unes nuvolades i un foc que, en definitiva, ens amaren d’aquesta ingravidesa amb què ens emborratxa la Festa: la d’un univers fora de les lleis físiques habituals. Una ingravidesa que, alhora, ens permet levitar, sobrevolar el nostre paisatge per, en la distància, idealitzar-lo i fer-nos-el més manyac, més a mida de les nostres mesures i dels nostres desitjos.

 

La tendresa, la ingenuïtat, la dolçor

No hi busqueu, en el plafó de la Moixiganga, un document històric ni etnogràfic, ni un retrat fidedigne dels vestuaris o les coreografies dels balls, ni, finalment, un testimoni fotogràfic dels elements d’imatgeria festiva sitgetans: com tots els artistes, Lola Anglada interposa entre la realitat i la nostra mirada els prismes que ens fan veure el món, les coses, la vida, d’una forma genuïna, decididament distorsionada, transformada, dotada de noves possibilitats de suggerència, de lectura i de pensament. I que ens el faran interpretar des dels trets augmentats que l’artista vol que assumim com a marcs referencials, i que en el cas d’Anglada són la tendresa, la ingenuïtat i l’exhibició il·limitada i directa de la dolçor. Elevant-los a la categoria d’eina artística per a la comunicació i l’evocació, Anglada atorga als pilars de l’imaginari infantil els valors d’allò que és essencial i necessari per a suportar el contrapès de les altres veritats de la vida.

 

En la peça hi redescobrim, també, les figures arrodonides, de cànon baix, amb expressions jovials, estereotipades i infantilitzants, que caracteritzen l’obra de Lola Anglada sobretot a partir de 1930, quan consolida la seva carrera i crea els seus personatges arquetípics: en Peret, la Margarida i en Narcís.

 

I també hi retrobem una mitificació de la dansa, molt primerenca en l’art d’Anglada, i que apareixerà en les seves obres fins a esdevenir una imatge característica. De fet, tots els personatges de Lola Anglada -i els del plafó de La Moixiganga no en són una excepció- més aviat dansen, els seus gestos són graciosos i no es troben mai empesos en lluites i baralles. És per aquest condicionant d’estil que el Ball de Bastons o el Ball de Pastorets que observem en l’obra sembla que hagi oblidat la seva component de fúria, de neguit, per adoptar un gest més gràcil, amable, ingràvid.

 

L’Olimp sitgetà

Tal i com els grecs clàssics emmirallaven les seves accions en els relats mitològics dels personatges del seu Olimp, i n’anhelaven les seves gestes, nosaltres, quan és Festa Major, envegem per als nostres cossos i la nostra ànima l’alçada de mires dels gegants, la potència del foc, la destresa dels balladors o els colors puríssims de la tarlatana. Aquest nostre Olimp particular ens el pintà la Lola Anglada, convertint les petites coses que ens volten en meravelles, i el tenim davant: hi són tots els semidéus que, any rere any i perquè així ho dicta la tradició que íntimament ens defineix, baixen cap al núvol de pólvora que estenen els patrons sitgetans perquè puguem habitar la nostra necessitat de festa, d’autenticitat, d’arrelament, de transcendència. I de retorn, en definitiva, a la nostra essència en aquest marc irreal, en aquest temps sense temps on la Festa ens deixa ser revolucionàriament infants feliços.

 

 

3. LOLA ANGLADA I SITGES

La Col·lecció de Nines, la casa i estudi Lola Anglada, el Museu Lola Anglada…

 

La relació de Lola Anglada amb Sitges data de 1961, any de l’acord inicial de l’artista amb la Diputació de Barcelona –llavors, la Generalitat no havia estat restaurada-, i del qual en sorgí l’exhibició permanent de la seva preuada col·lecció de més de tres-centes nines al Museu Romàntic, situat a la Casa Llopis.

 

El 1971 donà la seva biblioteca particular a la Diputació, i també fou dipositada a Sitges, a la Biblioteca Santiago Rusiñol. En aquests temps, Lola freqüentava la nostra població per estar a prop de la seva col·lecció i perquè l’Ajuntament li havia ofert una casa al costat mateix de la Biblioteca, dins el complex de Maricel. Allí, preparava nova obra –sobretot, rajoles pintades- per al futur museu que havia de crear-se a la nostra vila.

 

El desembre de l’any 1973, el Patronat d’Acció Social Catòlica sitgetà, en col·laboració amb la Diputació de Barcelona, organitzà una exposició sobre Anglada, amb vint-i-una obres, els seus tradicionals dibuixos de la Barcelona del XIX i també dibuixos costumistes sobre Sitges.

 

Finalment, el 1975, la Diputació comprà l’antic Hotel Miramar de Sitges per instal·lar-hi el futur “Museu Lola Anglada”, projecte que, després, inexplicablement es va truncar.

 

 

4. LOLA ANGLADA I LA TRADICIÓ SITGETANA

Les rajoles, les col·laboracions als programes de Corpus i de Festa Major, els plafons ceràmics.

 

Durant les seves estades a Sitges, ja fos per encàrrec o per iniciativa pròpia, Lola Anglada va realitzar tota una sèrie de dibuixos vinculats a la vila. L’exponent més visible el conforma, sens dubte, el conjunt de les conegudes rajoles commemoratives dels concursos de catifes florals que encara avui exhibeixen diverses façanes del nostre casc antic.

 Imatge

Aquestes rajoles són un clar exemple de com l’arrel fantàstica de Lola Anglada –inspirada en les llegendes anglosaxones- encaixà, ja d’uns anys ençà, amb el constret ideari noucentista: bastint la fantasia a partir de la realitat més quotidiana; és a dir, construint una visió animista del món humanitzant les flors i fent parlar els animals del paisatge típicament mediterrani.

 

A partir de 1963 trobem dibuixos d’Anglada il·lustrant programes de Corpus i, poc després, de Festa Major.

 

Per Sant Bartomeu de 1969 hi publicà un dibuix vinculat estretament amb la Festa: els Gegants de la Vila acompanyats d’una corrua d’infants, d’entre els quals destaca una nena amb un ornament floral que evoca clarament el ball de Cercolets, i d’un adult amb un infant a l’espatlla tot pregonant el pas del conjunt fent xiular l’aire a través d’un cargol de mar.

 Imatge

En 1972, el motiu central del dibuix és el Drac, això sí, amb un aspecte ben allunyat de la feresa que Ferrer Pino li confegí -tant és així que passeja alegrement tota una colla d’infants enjogassats al seu llom-, i amb elements fantasiosos -com unes ales- que no responen a la realitat de la peça d’imatgeria.

 Imatge

Per als programes de Festa Major de 1973 i 1975 fa ver uns dibuixos que no fan referència explícita al balls: en la primera ocasió, el tema és una noieta amb un ram de flors i el lema “Festa Major”; en la segona, i amb el mateix lema, dos infants alats, un xiulant a través d’un cargol marí i un altre amb un peix als braços, al llom d’un monstre de mar fantasiós, mig peix, mig tritó. Ambdós dibuixos compten amb la Punta al fons i un paisatge ceruli plàcid, idealitzat, lluminós i habitat pel vol d’ocells. El primer dibuix està clarament emparentat amb l’obra “La meva ofrena”, publicada com a portada del primer número de la revista La Nuri, de 1925, on una noia avança dins un paisatge típicament mediterrani, amb orenetes, mar, atzavares. El segon m’ha traslladat a una de les gàrgoles del Palau de Maricel, juganera i inquietant, amb un nen a llom d’un peix, esculpida per Pere Jou a partir de 1915.

 Imatge

Finalment, Sitges compta amb altres peces de l’artista que ens ocupa. N’és un exemple aquest plafó de rajoles que recrea el passat mariner de la vila de Sitges.

 Imatge

Una altra és el plafó de rajoles de Sant Jordi, exposat a l’avui dependència municipal anomenada ca la Lola Anglada, a la Plaça de l’Ajuntament, precisament on l’artista havia viscut i treballat. En aquesta obra, Sant Jordi hi apareix, sota l’escut de les quatre barres, el de la creu de St. Jordi i el de Sitges, tot envoltat d’angelets, sense envestir amb la llança ni portar esperons, i amb un ram de flors a la mà. El drac hi és dibuixat ajagut i derrotat sota les potes del cavall, però sense ferida aparent. En mirar-lo amb deteniment, hi descobrim una evident relació amb el que Anglada dissenyà per al seguici popular de la veïna població de Ribes, si bé allà, com sabem, en canvià la posició i el nombre de caps.

 Imatge

 

5. LOLA ANGLADA, IL·LUSTRADORA I ESCRIPTORA

Notes biogràfiques. L’univers estètic i ideològic de Lola Anglada.

 

Anglada va néixer el 1893 a la ciutat de Barcelona, en una família amb fortes arrels a la població de Tiana. Va estudiar a l’Escola de la Llotja seguint, sobretot, el mestratge de Joan Llaverias, qui aconseguí que Anglada realitzés la seva primera exposició a la Sala Parés de Barcelona i que el setmanari ¡Cu-Cut! li publiqués el primer dibuix. De forma professional, començà a publicar a la revista En Patufet a partir de 1909. Al finalitzar la Primera Guerra Mundial va viatjar a París gràcies a una beca del Govern francès, col·laborant amb diverses editorials de la capital francesa, on es relacionà amb Francesc Macià o Josep Clarà. Compromesa amb els valors democràtics i la causa catalanista, organitzà una sol·licitud d’amnistia pels acusats de participar en el Complot de Garraf contra el rei Alfons XIII d’Espanya. Durant la Guerra Civil s’afilià a la UGT i col·laborà en el Comissariat de propaganda de la Generalitat; un cop acabada la guerra, s’instal·là, de forma pràcticament definitiva, a Tiana, on morí el 12 de setembre de 1984.

 

A “La Moixiganga de Sitges” i a les diverses obres per les quals hem viatjat, hi trobem tot l’univers estètic i ideològic d’Anglada i Sarriera, considerada la darrera dels clàssics il·lustradors de l’escola catalana de principis del segle XX, i una de les escriptores més importants de l’etapa de la preguerra. Polifacètica, amb una tècnica de dibuix excel·lent, una gran sensibilitat i un fort sentiment nacionalista, Lola Anglada, després d’abraçar una primera etapa marcada per la influència de la simbologia i l’estil anglosaxó, conreà un art personalíssim, sempre abeurat en el món dels infants, amb grans dosis de poètica i de regustos populars.

 

En són un exponent els llibres En Peret (1928), Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1929), Narcís (1930) -el nucli essencial de les creacions de l’artista-, i d’altres molt posteriors com La meva casa i el meu jardí (1958) i Martinet (1962), sense oblidar El més petit de tots (1937), tot un símbol d’identitat nacional de l’època, publicat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, ni les seves col·laboracions en revistes i publicacions periòdiques.

 Imatge

En la seva maduresa –època a la qual pertany l’obra que presentem, íntimament relacionada amb els llibres citats-, tot allò de meravellós que sempre havia conformat els contraforts de la seva producció, s’emmarca dins d’uns límits: el de l’ordre i el del bon gust. I acompleix des d’aquests valors la funció moralitzadora i educadora a través de la qual Lola esdevingué una artista paradigmàtica del noucentisme català.

 

6. A MODE DE CONCLUSIÓ. LA REVOLUCIÓ LOLA ANGLADA

La Lola republicana, noucentista i forjadora d’un imaginari per als infants

 

Per calar en la col·lectivitat, una revolució, una idea que pretén transformar-nos, ha d’identificar-se o s’ha d’entrellaçar amb una estètica. Sense art no hi ha revolució. Com no n’hi ha, tampoc, sense literatura, moviment social o valentia política. Lola Anglada és una artista estretament lligada a la idea i a la realitat de la revolució. Posà la seva opció estètica, el seu treball, el talent i les seves idees al servei de la política i l’organització ciutadana en defensa de la república, al servei del catalanisme -entenent el país, la llengua, l’imaginari col·lectiu, la tradició, la política, la justícia social, l’educació i, en definitiva, la cultura que ens és pròpia, com un tot indissoluble-, i es significà d’una forma rotunda al costat dels intel·lectuals que forjaren el moviment, també revolucionari, noucentista, amb tots els aspectes de renovació cultural i ètica que comportà.

 Imatge

Des de les revolucions on s’enrolà, Lola Anglada reivindicà la necessitat de bastir un imaginari català frondós, que recollís la tradició i creés constantment mites propis. I que aquests mites, aquests personatges –a voltes amb nom, a voltes anònims com una cirera o un peix amb trets d’infant- esdevinguessin referents per a educar en la llengua, en una idea de país, en l’ordre, en la mediterraneïtat, en el bon gust, en el coneixement històric, en l’exaltació dels símbols nacionals… I ho féu, a través del traç i l’escriptura, valent-se –i alhora revaloritzant-los- dels estris de la tendresa, la ingenuïtat, la fantasia desbocada, el goig mesurat, la recerca d’un ideal harmònic en comunió amb la natura… i sempre treballant a l’encalç de la bellesa i la dolçor.

 

El plafó de la Moixiganga reuneix totes aquestes característiques d’estil. Unes característiques que sí, que poden ferir i emocionar amb la mateixa intensitat que una opció artística pretesament més feridora, més esqueixadora, trasbalsadora o abrupta, perquè ens remouen els pòsits de la senzillesa oblidada, del somriure franc i d’un espaitemps feliç que no hauríem de deixar empolsegar.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a “LA MOIXIGANGA DE SITGES”, Plafó ceràmic de Lola Anglada

  1. Isabel Baixeras Delcls ha dit:

    Molt bonic, Joan. Hi parles clarament dels valors de la infantesa -m’encanta…! el meu germ Anton deia, l’altre dia, confiadament: “de la crisi, ens en treuran els nens”- i em sembla veure-hi, implcit, el reconeixement de la potncia transformadora de la feminitat (no ben be de les dones, s clar, sin de la part femenina que tots tenim i que ms aviat ocultem, perqu t fama de feble). Ai, potser desvariejo… disculpa… Felicitats pels “sermons”!!!! Petons. Isabel.

  2. Vinyet ha dit:

    Esplèndid! Vinyet Panyella

    vinyetp@icloud.com vinyetp@mac.com http://www.quaderndeterramar.wordpress.com

    Enviat des d’ iCloud

    El 01 sep 2013 a las 16:12, Joan Duran i Ferrer escribió:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s