Amb els dits nus

Amb els dits nus

 

per Joan Duran i Ferrer

 

 

RADAR

Ricard Mirabete Yscla

Témenos edicions, 2012

 

 

Un radar emet ones i, un cop han xocat amb l’objecte que hom vol localitzar, en detecta el retorn. Però directament i estricta, un radar no hi veu: només escolta l’eco d’allò que sí, que potser hi és, que es mou, que fuig o ens va a l’encalç i que deixa, en l’espai insistent de la distància, el batec d’unes ones que s’hi emmirallen. Però fora de les seves coordenades de lloc, de moviment, l’objecte resta sempre imperceptible al tu a tu. Tampoc els colors existeixen realment, ni els nostres cossos: som allò que, limitadament, construeix, dins la matèria de la consciència, la nostra mirada, l’avidesa del nostre tacte, la set de la llengua i de les orelles que estenem als misteris del món. Després de llegir Radar, de Ricard Mirabete, ho he vist clar: el poema pot ser el més precís, perforador, incisiu dels nostres sentits; i el que de forma més nítida reculli, una a una, les crestes de les ones i l’amplitud i la freqüència amb què aquestes retornen des de les realitats –reals o imaginades- del món. I és el qui, sentint-ne els ímputs, excita el seu codi de paraules i transforma el llenguatge en necessitat d’evocar –i, per tant, de transformar- les realitats.  Per, finalment, fixar-les en cada un dels paisatges que ens acullen, en cada un dels paradisos dels que en som expulsats.

 

Radar és un poemari esculpit a cops de paisatge, de noms de lloc, de latituds concretes que transiten cap a altituds interiors per definir, poema a poema, les coordenades geogràfiques des d’on Mirabete remourà, interrogarà el lector. De fet, l’autor, transvestit alhora d’emissor i receptor del poema, ja ens confessa aquesta voluntat en un dels darrers aforismes del llibre: Des d’un punt de vista exclusiu que penetra totes les regions més àmplies de la consciència d’un mateix: mirar-se dins, buscar-se i interrogar-se. Aquest és, en definitiva, el camí iniciàtic que mena cap a l’art, com manté Lluís Calvo en una de les tesis del pròleg del llibre.

 

Perquè l’aigua del poema amari la terra i penetri fins a les correnties més profundes els camins del viatge que Radar ens estén, ens cal avançar la dalla per davant de la nostra petja. I deixar net, soliu, el paisatge de l’espera. Amb els dits nus. I forçar-nos a ser, com Mirabete, transeünts d’un exili interior: revestits d’una solitud honrosa que et manté expectant al que fos. És només des d’aquest viarany segat a ran que jo, lector, posseiré Tot el món pels meus ulls, totes les paraules pel meu silenci… deshabitat, amatent, com escriu l’autor. El punt de partença del llibre –el poema titulat Radar-, no podia ser, al servei d’aquesta idea que plana sobre tota l’obra, més rodó: comença amb el vers L’altre enlloc d’on vas partir, i conclou amb  Aquell altre enlloc on arribaves. Entre aquestes desemparances, el darrer poemari de Ricard Mirabete ens pautarà un transitar poètic que aconseguirà el que pretén: deixar empremta en les ones amb què maldem desxifrar les nostres veritats.

 

Les armes amb què el poeta remou els terrenys que acullen la nostra petja són diverses i esmolades. D’una banda, escampa arreu imatges fosques, de sofrença, de plany i rebel·lió. I ho fa amb mestria i amb gran domini d’un llenguatge propi que, esforçadament, ha conquerit al llarg de la seva trajectòria: Des d’on em vaig quedar/ amb el nom de les pèrdues,/ a les palpentes d’uns llavis antics/ que besaven l’absència. I uns altres versos colpidors, a tall d’exemple: Allò que ja tens:/ fosca indigència, esferes de por/ en el teu silenci. Els usos d’aquests recursos, però, transcendeixen la vocació immediata de sorprendre i impactar el lector: el que realment pretén el poeta és inquietar, esperonar, induir al misteri i a la recerca. Ja ho encerta de ple, en el pròleg, Lluís Calvo quan sàviament escriu: El poema, al capdavall, insinua coses, no ho explica tot. No és un compendi, sinó una escletxa, us esbatanament de finestres en una casa que, sovint, resta tancada i que cal recórrer de manera pacient, amb els sentits amatents. Així doncs, Mirabete, amb conclusions magistrals als poemes i trencaments sintàctics inquietants, ens aboca als íntims precipicis que voregen el nostre trajecte amb versos com aquests: tant és el destí que triïs:/ tots et duran al perdó dels llavis ardents/ i inacabables. A una sospita. O amb aforismes d’aquest estil: Com si el bes enclogués un secret, una sospita… un poema en silenci que em tempta.

 

Com el lector haurà copsat, al costat de les imatges d’introspecció dolorosa, l’altre indiscutible guany literari i paisatgístic de Radar és el tractament mirabetià de l’amor, el sexe i la sensualitat, ja sigui des de l’evocació d’arrel romàntica d’allò passat, perdut –poso més enyor damunt dels teus llavis-, com des de l’emoció esperançada –i cap crepuscle no amaga els teus ulls– que vol emetre a través del poema i, decididament, imprimir en el lector. En reprodueixo, d’entre molts de significatius, un poema esplèndid:

 

Les dues meitats

 

La tarda i el vespre aturat

en els llençols que la nostra pell

ha masegat a besades d’escuma

i saliva blanca. S’han encès també els ulls.

I els llavis que recorren els muscles

imperfectes del somni –per mitjà de crits humits-

empal·lideixen ben endins les nostres paraules.

So sense marca, ànima en dues meitats.

 

Desengany i esperança, plany i revolta, llum malalta i un raig que luu: el radar emet per a rebre, i viceversa. Enmig, l’empremta de les ones, el vers obert, el convit al misteri a través de l’escriptura –Remou la sembra dins teu: compta/ els mots que he sabut dir-te-. I per tot, el poema: aquesta construcció insistent del paisatge que ens salva. Del refugi. Perquè, al capdavall, Un refugi ens permet la conciliació amb el món. Un refugi és una casa, un bosc, un amor. Tret dels amagatalls el món és un desert. I aquest Radar ens ajuda a bastir-lo. 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s