EN LA DIMENSIÓ CÒSMICA DE LA VIDA

LA POESIA DE L’INFINIT Ciència i mística

David Jou (Viena Edicions. Col·lecció Carta blanca. Barcelona, 2012)

 

 

EN LA DIMENSIÓ CÒSMICA DE LA VIDA

 

Per Joan Duran i Ferrer

 

 

“i que, per tant, només podíem ser

en un univers immens,

en una barreja de glòria i de desolació,

en una superposició de plenitud i d’abandonament.”

 

David Jou

 

 

Només un autor d’una volada intel·lectual i artística de la talla de David Jou, podria cloure un assaig exuberant tant en la idea com en el trenat de conceptes, i frondós en l’estil i l’arquitectura, amb una tesi d’humilitat com aquesta: “L’activitat del cervell humà és un aspecte de la raó, però la raó desborda el cervell humà.” Deixem-la enriquir en matisos relligant-t’hi, ara, aquesta altra cita del llibre: “El cervell humà és un espai privilegiat per a un significat més elevat.” Vet aquí el perquè de la urgència intel·lectual i vivencial que reivindica el llibre: la d’imbricar ciència i mística –i art, i religió- assumint que només podrem entendre el món com un tot entrecreuant la síntesi de la raó amb la intensitat de la intuïció. I fer-ho sense haver d’establir feixugues o incòmodes jerarquies entre coneixements, ja que tots reflecteixen camins d’inquietud i de recerca. I encara més: sense imposar murs de contingència entre ambdós paisatges: malgrat les diferències de mètode i d’objectiu particular, el desig científic de voler posseir el secret de l’ordre del cosmos pot obrir espais de ressonància on celebrar els misteris místics del món i on atorgar-los un sentit, una moral.

 

Però retorno a la humilitat: Jou s’entusiasma, poema a poema, cita a cita, conclusió rere pregunta, per la potencialitat de la nostra raó com a camí cap a la realitat. Però hi entrellaça la sorpresa pel mateix fet i existència de la raó, i s’aboca a intuir-hi –perquè no és demostrable- l’emanació de Déu com a racionalitat de fons, com allò que hi ha darrera de la lògica de la realitat. “El cervell té just el pes de Déu”, per dir-ho com Emily Dickinson. En efecte, podem veure la raó com un resultat del cervell humà, però David Jou aporta arguments i intuïcions per decantar-nos cap una visió més transcendent: la de considerar “el cervell humà com un resultat de la raó còsmica, fisicomatemàtica, biologiocoevolutiva prèvia.” És a dir, com una fita extraordinària que pot interpel·lar l’infinit i arribar a imaginar un sentit global per a la realitat que l’inunda.

 

La poesia de l’infinit –el darrer llibre de Jou, un dels autors més originals, arriscats i decididament intel·ligents de la nostra contemporaneïtat- ens encara amb la convulsa i alhora fructífera relació que la nostra història cultural –científica, religiosa, artística- ha construït, enrunat, reformulat, dissolt i reinventat amb la idea d’infinit. I en fa aflorar tot el pòsit de dubte, d’emoció, de fracàs, d’amors i de desamors que apropen i vinculen -en relacions d’estreta dependència- l’elegància de les teories, el triomf de la raó i la pulcritud de la ciència amb la desolació, l’entusiasme, el fracàs i els guanys de l’home davant la immensitat d’allò que desconeix. Però “el vertigen davant la magnitud de l’espai còsmic, el balbuceig davant l’infinit, l’aclaparament o la celebració de la dimensió còsmica de la condició humana” no es resolen, en el text de David Jou, en un marc d’irrellevància de la nostra existència davant el sentit darrer –i, ara per ara, inabastable en el seu conjunt- del cosmos. Ans al contrari, el llibre -a través d’una dansa a ritme de poemes i de reflexions d’autors tan diversos com Einstein, Blake, Maragall, Borges i un llarg etcètera, a banda dels del propi Jou- ens empeny abrandadament a retrobar-nos amb la profunda dimensió còsmica de les nostres vides, que no per ser finites i aclaparadorament minúscules en l’oceà d’un univers banyat de preguntes sense respostes tancades, deixen de pertànyer al corrent d’alguna raó en majúscules.

 

El viatge a través de les diverses cosmologies i de la superposició de teories de la física i la biologia obren, en el discurs de Jou i gràcies a la seva porositat per la dimensió mística de la realitat, la porta a la unió de les parts amb el tot. És a dir, desemboca en un convit a participar de la dimensió transcendent de l’univers, “que obre un espai d’intensa fusió amb el món: la unitat amb el món que dóna el coneixement, un coneixement complex: de raó i d’emoció.” Amarem-ho amb uns versos extrets, també, de La poesia de l’infinit: “M’he empassat el meu Jo i, en fer-ho,/s’han trencat tots els nusos que m’estrenyien./Essent el més petit dels àtoms,/m’he estès fins als límits de l’univers.” Són del místic hindú del segle XVII Tukaram. Però la mestria de Jou a l’hora de relacionar sabers i disciplines de la raó humana amb l’emoció i el coneixement místic o religiós, obre finalment el llibre vers una darrera dimensió de la realitat: la dimensió moral, amb un clar regust de responsabilitat humana envers el planeta, totes les seves formes de vida i cap a la humanitat i les persones properes. I ens incentiva la perplexitat davant la injustícia i la incapacitat, a voltes, d’estimar, de respectar o de desplegar amb responsabilitat els guanys del coneixement: “costa més unir l’amor i el saber/que no pas el temps amb l’espai i fer-ne una estampida de galàxies”; “Que poc amor, per tanta llibertat!”. I clou, en aquest sentit de dimensió moral, la seva originalíssima “Cantata del genoma” amb els següents versos: “O comprendrem millor el nostre ser miraculós i mortal,/i sabrem lligar saber i amor, estudi i solidaritat, plaer i treball,/i fondre amb harmonia el nostre cos àvid i efímer/amb el cos lluminós de la natura que ens envolta i ens desborda?”

 

David Jou és un intel·lectual, un artista, un home de fe singularíssim. La vasta obra poètica i assagística –i científica especialitzada- que va teixint, i la seva generositat a l’hora de participar en incomptables projectes de divulgació, de pronunciar conferències o de recitar els seus versos, el converteixen en una figura imprescindible de la nostra literatura i en un estendard de la nostra cultura. I també en una de les veus més autoritzades que hauríem d’aprendre a escoltar si volem construir un país de ciutadans cultes, respectuosos, formats en una educació que no menystingui cap vessant del coneixement ni segregui unes disciplines que, en un joc constant d’emmirallaments i contaminacions, han edificat el coneixement que ens fa humans. 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s